L’oportunisme no és una pràctica gaire edificant. Però aplicar-la a un oportunista té atenuant. I si és contra el rei dels oportunistes, fins i tot pot ser saludable. Parlem de José Mourinho, doncs. Parlem-ne ara que el seu multimilionari Manchester United acaba de perdre contra un equip acabat d’ascendir a la Premier League, el modest Huddersfield. S’ha de dir que aquesta vegada el tècnic portuguès no va posar gaires excuses, com ara assenyalar els àrbitres, com fa sovint. Tampoc, evidentment, va assumir cap mena de culpa. Només faltaria d’algú amb el seu ego. Van ser els seus jugadors, és clar: “Ha guanyat l’equip que ha entrat en el partit amb emoció, agressivitat, intensitat i desig; han guanyat els jugadors que han fet el partit de la seva vida. No seré crític amb els meus jugadors, però...” Quin però tan acusador. La realitat, però, té sobretot a veure amb

el gran defecte de Mourinho com a entrenador, en el que queda en evidència quan als seus equips els falta emoció, agressivitat, intensitat i desig, o sigui el futbol. Quan els seus equips es veuen obligats a administrar la pilota, a crear joc i jugades, perquè el rival els recepta la seva pròpia medecina, Mourinho queda en evidència. No només els seus jugadors. Quan falla la intensitat els seus equips queden despullats. Com el mag a qui se li veu el truc.

No parlo del Barça de bàsquet per oportunisme després que ha encadenat tres derrotes, dues a l’Eurolliga. En parlo perquè a hores d’ara l’equip que entrena Sito Alonso ja ens ha plantejat el vell dilema dels esports col·lectius: els millors jugadors poden formar el millor equip? La resposta és la història de l’esport. Sí però no. El Barça ha fitxat molt bons jugadors però el gran repte és saber si acabaran formant un equip. La resposta vol temps. Esperem que Alonso la tingui i en tingui.