Ni solar ni jardí
En una època en què les opinions més preuades viuen instal·lades en el blanc o el negre, en què s’aprecia per sobre de totes les coses la valoració extrema, estrident i que convida a la tensió i a la polèmica, convé reivindicar el territori del gris, aquell espai no tan glamurós, no tan xocant, però on habitualment solem trobar moltes veritats. I el Barça, com gran part del món del futbol, viu envoltat de corrents d’eufòria i de depressió a parts iguals. O tot o res. I no és fàcil ser impermeable en una ciutat que respira el club a cada cantonada. Fa dos dies la Masia era un solar. No hi havia futur. Avui, és un jardí exuberant. El filial a segona, el debut de Cucurella, fitxatges com el d’Arnaiz, l’actuació dels blaugrana en el mundial sub-17... Hi ha vida. Però el que veritablement hi ha d’haver és calma. De jugadors amb talent, mai en faltaran en un país que aprecia el joc, en què, malgrat l’evolució de la societat i de les formes d’entreteniment dels joves, la pilota segueix sent una eina vehicular. És cultural. Però a més del talent hi ha d’haver un projecte comú, un compromís mutu entre els nois i el club, una sensibilitat per entendre els terminis i que un futbolista amb l’esquena ampla per ser important en el Barça no sempre neix de la nit al dia. Els predestinats són pocs. Molt pocs. De Messi, en neix un cada 100 anys. La resta, paciència. La que van tenir Xavi i Iniesta. La que està tenint Sergi Roberto. O la que no va tenir Thiago Alcántara. L’escala es puja graó a graó, i l’ascensor és una metàfora enganyosa. Ni tot és blanc, ni tot és negre. S’ha de caminar. I el camí a vegades és llarg, però les vistes potser ho mereixen. Evidentment, el Barça ha de tenir una aposta ferma, demostrar que el pont entre el Mini i el Camp Nou és real, però també ha de comptar amb la complicitat del noi i de la família. Com la de Carles Aleñá, símbol de la resistència en una època en què molts trien la salvació de la Premier, per talent indiscutible, però també per sensibilitat futbolística. Sentir el projecte, la manera de jugar i entendre un procés en què hi ha moments millors i pitjors, accelerades i frenades, en què el gris és el més normal.