Onze de setembre del 1997, onze dies després de la mort de Lady Di i quatre anys abans dels atemptats de Nova York, un adolescent de tretze primaveres alterat per les cendres estivals esguardava a la graderia de Fontajau l’inici del partit entre el Valvi i el Madrid. El record és diàfan. Els jugadors van sortir a la pista enmig de la cridòria agrària i es van col·locar en filera al so d’Els segadors. Ho repeteixo per a l’extrema dreta mal adoctrinada a les escoles pujolianes que, a diferència d’Aznar, no llegeixen amb claredat la llengua de Joan Maragall, “En 1997 durante una visita del Madrid, Els Segadors sonaron antes del partido sin ningún tipo de evocación tumultuosa de índole golpista.” Tot era normal. La gent desafinava el “bon cop de falç” amb certa lògica convergent fins que Ismael Santos, escolta blanc, va sortir deliberadament de la posició establerta amb uns gestos arrítmics amb què es podia llegir l’anhel egocèntric de qui intenta clarificar el trauma d’haver perdut el cromo d’Hugo Sánchez.

Prometo no haver rebut dictats segregacionistes dins un missal andorrà, ni sofrir l’advertència dels dirigents nazis per reiterar els axiomes indiscutibles sobre la maldat d’Espanya, però el posat d’aquell jove que hauria tornat a Machado voluntàriament a l’exili, va ferir la dèbil identitat d’un Astèrix malavingut amb si mateix. Em va semblar antiestètic, i segurament per aquest atac el·líptic a la sagristia del meu ser, quan el Valvi es va endur el partit vaig sortir de Fontajau amb el convenciment que si se’ns pixen a la boca sempre tenim l’opció d’escopir amb posat de suficiència. Curiós tot plegat, vint anys després d’aquella revolta adolescent, Portu va marcar un gol que no serveix per desmuntar 155 calúmnies, però que em remet al setembre del 97 en què vaig prendre consciència que podran entrar fins a la sala d’estar de casa, obrir calaixos i moure els mobles, que la clau mestra sempre la tindré amagada allà on no sabran arribar.