Opinió

República

La polèmica sobre la samarreta de la selecció espanyola és una prova més que Espanya té un problema mèdic greu

En l’imaginari col·lectiu espanyol i, sobretot, en el d’aquells que “mantenen” el poder polític, econòmic i social contra vent i marea només hi ha una paraula que provoca més terror que independència. República. Hi ha exemples a cabassos que mostren l’excitació que incita en segons quins ambients la pronúncia del nom de la bèstia. De fet, per a molts la “rebel·lió” catalana hauria d’acabar amb tots nosaltres a la presó perquè s’ha creuat no només la línia vermella de la sobirania sinó la de l’altra, la de la paraula maleïda.

Això explica, és clar, la polèmica més idiota del segle a Espanya, país al qual em refereixo ja com a “potència” estrangera en procés temporal d’ocupació de Catalunya. Adidas ha fet una samarreta per a la seva selecció que podria semblar un homenatge a la bandera republicana. Sacrilegi! A més, els jugadors la portaran, ni més ni menys, que en el mundial de Rússia, país on la división azul, per a molts uns herois nacionals, va internacionalitzar el feixisme d’arrel castellana. La federació espanyola admet que les queixes de la samarreta venen de molt amunt –ergo la monarquia, ara desbocada– i intenta canviar el disseny, fet que li costarà probablement uns quants milions que haurà de pagar a Adidas. Però més val estar arruïnats que no pas fer enfadar el rei, que aquí ja sabem el mal geni que gasta.

El 2003, a Melbourne, en la final de la copa Davis que Espanya jugava a Austràlia, el trompetista va tocar per error l’himne republicà. Hauria pogut ser una anècdota si no fos perquè el secretari d’estat per l’Esport, Juan Antonio Gómez-Angulo, enfurismat, va demanar als tennistes que tornessin a l’hotel. “La nación espanyola ha sido objeto de una ofensa”, va dir. Va necessitar que pràcticament tot Austràlia es posés de genolls per demanar disculpes perquè la final pogués començar.

Que Espanya repudiï d’aquesta manera tan forassenyada el seu període republicà és d’estudi psiquiàtric. Alguns dels principals avenços socials de l’Europa dels anys trenta es van fer en aquella època, però el diable no se’l pot mencionar, no sigui que aparegui de nou. De fet, ai las, ja ha tret la cua a Catalunya, i a Madrid, certament, ho veuen com si algú hagués obert el setè segell de l’Apocalipsi.

L’odi covat no només en la dictadura sinó en tota la transició contra aquest concepte prohibit va portar partits autoanomenats republicans, com ara el PSOE i l’antic PCE, a renunciar-hi, i els revolucionaris de Podem a aparcar sine die un referèndum sobre la forma de govern a l’Estat espanyol. Aquest ja no és un problema de Catalunya ni de la seva independència ni del monotema. En qualsevol societat no malalta hi hauria un debat sa i públic (sobretot ara que tenim les xarxes socials) sobre quin és el millor model polític per a un país. I es tindria en compte, és clar, que Joan Carles I va ser designat directament per Franco i que va viure a cos de rei –medieval–. Pels socialistes i les altres esquerres, una república seria el primer pas per concebre un estat federal. Espanya no és una dictadura de forma però sí de fons. I té activat el mecanisme més “franquista” de tots. Contra la pau social i l’estabilitat econòmica no hi ha res que les minories puguin fer.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)