Ja em perdonarà l’amic Carlos Sentís, al cel catòlic i cristià sia, per manllevar-li tal històric títol periodístic pel qual la seva fama de franquista irredempt quedà per sempre més gravada en foc i en llatí. Amén. La seva darrera frase d’aquella èpica crònica (17 de febrer del 1939) sobre les restes miserables de l’exèrcit republicà fugint del mágico Ampurdán cap a l’exili és meravellosa perquè enllaça amb el discurs del 155, que és la continuació de la dictadura per altres mitjans. La Cataluña real empieza a amanecer va escriure Sentís, que com a senyor intel·ligent sabia que el seu feixisme arrasaria les institucions del país i calcinaria la cultura i la llengua fins a convertir-la en cendres folklòriques. Però la Catalunya real, és clar, començava a clarejar. I ell n’estava feliç. Com la Catalunya real que els amics del PSC, de Ciutadans i del PP anhelen aplicar una vegada guanyin la seva guerra santa. La resta, com el 1939, haurem d’acceptar amb el cap cot l’hora funesta de la derrota o lluitar des de la il·legalitat espanyola i pel que es veu europea. També ens queda l’exili, encara que aquest només sigui un estat d’ànim en què el mot república només sigui un desafiament per a l’autoritat competent.

“La desgracia no les hará mas dignos”, versificava Sentís en referir-se als legítims dirigents republicans que fugien cap a la Catalunya Nord, el mateix que pontifiquen Albiol, Rivera i companyia dels consellers empresonats. És igual que no se’ls hagi jutjat o que hagin estat votats pel Parlament més legítim. Se’ls considera autors de crims contra la unitat d’Espanya. Si es podreixen i són humiliats en qualsevol cel·la durant anys, millor. I per la major part d’espanyols, la seva dignitat és la mateixa que la d’un violador. Entre un referèndum i Al Capone governant el seu país, doncs trien la Camorra.

“Las últimas horas de Cataluña... la de Companys... ¡Perfecto!” s’alegrava el “poeta” que sabia que, per a ell i el seu mitjà, començava una era gloriosa sota l’imperi, imperi amb moltes minúscules, en què els polítics dissidents, com ara, de fet, també anaven a la garjola, per no oblidar com va acabar Companys, que això ja ens ho va recordar Pablo Casado. La llum que veia a l’horitzó Sentís és la mateixa que veuen Arrimadas, Iceta i companyia. Són els messies de la Catalunya real i el seu evangeli ja el coneixem, estigui escrit en grec clàssic o en aranès, que és més nostrat. Ara bé, si ni els quaranta anys de dictadura franquista i de poder mediàtic de la Falange comandada pels amics de Sentís van poder, efectivament, liquidar la nació o noció de Catalunya, com pretenen ara en plena revolució que nosaltres abaixem el cap per esdevenir una província més? Anant al llatí, per última vegada, província és sinònim de derrota. És una paraula que es forma a partir de pro (‘per’) i vincia (‘victòria’). Heus aquí el que volen que siguem. Tot el que està passant aquests dies i el que passarà va en la mateixa línia. La humiliació simbòlica d’un acatament indiscriminat dels polítics sobiranistes de la seva Constitució i del 155 és només la punta de l’iceberg. Els tancs ja no entren per la Diagonal. Ho fan els inspectors d’Hisenda, el CNI, els jutges i els mitjans del règim.