Les seleccions catalanes femenines de Catalunya i d’Espanya es van enfrontar ahir a Vilafranca del Penedès en la primera jornada del campionat mundial indoor de tamborí. Els equips van formar, van sonar els himnes, el públic va animar les jugadores locals, que van guanyar clarament les espanyoles en un ambient ple d’esportivitat. I no va passar res. El món no es va acabar, ni van arribar les deu plagues d’Egipte.

El tamborí és un esport de raqueta, de la mateixa família que el tennis, que en els primers anys del segle XX va somiar que podia ser olímpic. Des del 1987 és regulat per una federació internacional que l’any 2009 va reconèixer l’acabada de crear federació catalana. Des del 2011, les seleccions catalanes juguen els tornejos internacionals en què, com és el cas aquests dies, es poden trobar les seleccions espanyoles, que van ser reconegudes amb posterioritat a les catalanes.

Al capdavall es tracta d’esport. D’entitats privades que s’associen entre elles per desenvolupar una pràctica esportiva. Fa unes setmanes, vam viure a Balaguer el mundial femení de futsal, amb la selecció catalana. Ara al Penedès i el Garraf tenim el mundial indoor de tamborí. Lluny dels grans esports i de les grans competicions mediàtiques també hi ha lloc per a esdeveniments minoritaris que lluiten per tenir el seu espai. Com en els orígens de l’esport.