D’aquí a set dies tenim a casa nostra unes eleccions, diuen. Una competició, dic jo. La política imita l’esport i viceversa. Però mai en cap torneig, que recordi, s’havia treballat tant i de forma tan maldestre per deixar fora de combat alguns dels equips que legitimament aspiren a la victòria. Ja podeu riure de les lligues de Santiago Bernabéu i José Plaza. La idea és la mateixa que va destapar l’àrbitre Antonio Camacho: “Mentre Plaza sigui president del col·legi d’àrbitres, el Barça no tornarà a ser mai campió de la lliga.” És el que s’ha proposat no només l’equip del govern, sinó la justícia espanyola; l’exèrcit; la policia; la Guardia Civil; els jutges; l’IBEX 35; les patronals; els sindicats majoritaris, els equidistants; la junta electoral; tots els mitjans de comunicació espanyols públics i privats; els lobbys autonomistes, federalistes, unionistes i regionalistes; els alts funcionaris, etc.

Tots ells exerceixen el paper de Plaza amb gran autoritat moral, ja que han estat escollits o s’han autoproclamat líders de l’equip, el 155 FC, que vol guanyar aquest campionat a les bones però sobretot a les males. Sembla impossible que no se’n surti. Si el 21-D no guanya això seria l’hecatombe més gran mai imaginada en una contesa, citeu-ne qualsevol. Imagineu el Barça en la lliga amb Messi sense poder entrar al país, Ter Stegen a la presó i Valverde fent la tàctica que Florentino li enviés per correu abans de cada partit. Així competim nosaltres.

L’estratègia recorda històries ben sonades de l’esport modern, com els argentins guanyant aquell mundial gràcies a l’operació Condor i el 6-0 a Perú; la Xile de Pinochet eliminant la URSS en les eliminatòries del mundial del 1974 sense els russos al camp o els alemanys de l’est dopant tota una generació sencera d’esportistes per arrasar en els campionats d’atletisme i natació. Però no tots els règims totalitaris s’han atrevit a tallar les cames dels seus adversaris al camp. Imagineu Hitler empresonant Owens per temor a una derrota del seu ídol Luz Long en el salt de llargada. Ell no ho va fer, però en l’imaginari espanyol treure de circulació aquell que et pot derrotar no està tan mal vist.

Arribats aquí, l’equip que ha manegat d’aquesta manera tan burda el partit del dia 21 hauria d’esperar tranquil·lament la resolució del mateix perquè en unes condicions com aquestes és impossible que se’ls escapi de les mans. Només els resta esperar el moment en què podran alçar finalment el trofeu de la Generalitat, com van fer el 1939, i lliurar-lo a Felip VI, que farà un somriure còmplice el dia que el campió li vagi a jurar fidelitat eterna.

Contra tot pronòstic, però, els nervis s’han apoderat d’aquells que ho haurien de tenir tot lligat. D’aquesta manera, hem entrat en la fase que se’ns diu que el matx serà considerat nul si no són ells els que obtenen la victòria. Aquesta última solució al seu propi neguit em sembla de manual. L’esport ens ha demostrat que hi ha mil i una irregularitats per les quals es pot eliminar un equip d’una competició, sobretot si tu ets el que fa les lleis i el reglament. Amb quin equip va jugar Di Stefano al final? Amb tot, l’únic que no controlen són els nostres vots. És l’únic que ens queda. Recordem-ho.