Identitats i alternatives
Tan diferents i alhora amb un esperit tan igual, tan competitiu, Cristiano Ronaldo i Messi empenyen l’epicentre del Barça i del Madrid cap endins, cap al cor de la taula d’escacs. El portuguès, avalat per la seva obsessió ancestral per l’àrea i davant l’evidència que cada vegada el seu físic el ridiculitza més fora d’aquesta zona. Leo, per un procés tan natural com de supervivència, per convertir-se en l’eix de tot, en un cos capaç de gestar i de definir, de pensar i de liquidar. I a partir d’aquí, la resta s’adapta. Els primers, els seus entrenadors, obligats a buscar fórmules que equilibrin les virtuts dels seus bastions. Zidane i la seva flor ho han fet sempre amb la complicitat del destí i la fragilitat d’un Gareth Bale que ha permès al Madrid redescobrir-se, aparcar el futbol de cavalcada i trobar una escletxa per al joc associatiu. En alguns moments, i malgrat una temporada que desmunta la teoria, mirar-se al mirall i veure’s amb tonalitats blaugrana. Valverde, en canvi, assetjat per un estiu extenuant, ha exhibit una versatilitat tàctica indetectable en els seus dies a Bilbao, on el 4-2-3-1 va ser la seva bandera. A Barcelona, s’ha atrevit a imaginar un 3-5-2, s’ha deformat amb un 4-3-3 asimètric, amb un extrem natural a la dreta i donant ales a Jordi Alba i sembla que ha aterrat –com a mínim mentre espera Dembélé– en un 4-4-2 que esquinça l’orgull del purista, però que competeix com el que més.
Els camins i les cartes estan marcades, ara falta esperar si algú té un farol. Si Zizou s’anima a repescar Bale per fixar Jordi Alba. O si davant el desafiament, és Alba qui acaba guanyant l’esquena al gal·lès. O si Valverde pensa en Sergi Roberto com a migcampista per apagar Marcelo i trencar un pla de partit que apunta cap a densitat per dins i carril per fora, en què els laterals d’uns i dels altres poden tenir una via sense més peatge que els seus homòlegs. I enmig d’aquesta olla de grills que amenaça el mig del camp, si Valverde tindrà alguna drecera per connectar amb Messi. I més, amb l’últim precedent en què Kovacic va blindar Casemiro amb un marcatge al 10 a mida.