Avui fa 20 anys, el 23 de desembre de 1997, la selecció catalana de futbol va empatar contra la de Bulgària en un partit amistós que es va jugar a l’estadi de Montjuïc –que el 2001 seria rebatejat com a estadi Lluís Companys– davant de 35.000 espectadors. Aquell partit va tenir una transcendència que va anar molt més enllà del que és un enfrontament esportiu. La selecció catalana de futbol no jugava contra la selecció representativa d’un estat independent des de l’any 1912, quan va rebre la selecció francesa al camp de l’Espanyol. Només cal repassar les hemeroteques per veure que aquell partit no va caure gens bé a les Espanyes, amb el llavors portaveu del govern Aznar, Miguel Ángel Rodríguez, com a rei dels improperis.

Els primers anhels independentistes dintre de la societat catalana, llavors minoritaris tant políticament com sociològicament, van tenir en els partits amistosos de futbol de Nadal –que es van anar ampliant a altres esports– el lloc on expressar-se durant anys. Les institucions espanyoles, polítiques i esportives van fer el que van poder per limitar aquells partits. Uns esdeveniments que, a mesura que la societat catalana va anar trobant altres vies per expressar el seu desig de llibertat, van anar decaient. Ara ja fa temps que ningú demana seleccions esportives perquè van implícites en la lluita per la independència de Catalunya.