És menuda i parla amb un fil de veu. Té un aparença trencadissa i escardalenca i una mirada escrutadora que transmet timidesa. Però rere aquesta imatge fràgil i reservada s’hi amaga una dona d’una fortalesa excepcional capaç de dur a terme algunes de les escalades més espectaculars de l’actualitat. Fa uns dies parlàvem de l’evolució de l’escalada femenina i d’aquelles dones que, com Angela Eiter en la modalitat esportiva, han estat capaces d’equiparar el seu nivell al dels millors homes. Deliberadament, ens vam deixar la Sílvia Vidal. I ho vam fer perquè ella sola es mereix un article sencer sobre la seva carrera en l’escalada artificial en gran paret, la modalitat que té la logística més complexa.

Com a mostra, l’última gran expedició que ha fet, a Alaska: 36 dies traslladant el material (150 kg repartits en sis embalums), 540 km de distància recorreguda entre totes les vegades que va repetir el camí d’accés a la paret i disset dies penjada a la paret, sense GPS, ni ràdio, ni telèfon mòbil. Incomunicada i, sobretot, sense cap mena d’assistència, en concordança amb un incorruptible sentit ètic sobre la manera com li agrada encarar cada escalada. Perquè la carrera de la Sílvia l’ha dut a consolidar un palmarès en solitari i en parets remotes que pocs escaladors del món, ja siguin homes o dones, poden presumir de tenir. “Escalar en solitari respon a una inquietud personal. Està associat a la meva manera de ser”, explicava en una entrevista .

El resultat de la seva expedició a Alaska ha estat Un pas més, una via a la cara oest del Xanadu de 530 m i graduada amb una dificultat d’A4/A4+ en escalada artificial i de 6a en esportiva. A les dificultats que per si sola ja planteja una expedició d’aquestes característiques cal afegir-hi els episodis que va viure amb dos ossos bruns, dels quals va sortir sortosament indemne, per bé que amb un bon ensurt al cos.

Sílvia Vidal es va iniciar en l’escalada a mitjan de la dècada dels noranta, mentre estudiava INEF. En només un any va passar de la dificultat A1 a l’A5. Va fer la seva primera via en solitari el 1995, al mític Capitan (Zodiac), durant cinc jornades penjada a la paret. El 1999 va ser notícia en totes les revistes especialitzades del món per l’escalada, aquest cop encordada amb Pep Masip i Miquel Puigdomènech, a l’Amin Brakk (5.850 m), al Karakoram. Van ser 32 dies consecutius de permanència a paret per obrir una via (Sol solet) de 1.650 m amb una dificultat d’A5/6c/60º. Ella va obrir el pas més difícil de la via.

La soledat, per la Sílvia, ja és un ingredient buscat per fer de l’escalada una experiència més intensa: “És un requisit autoimposat. És una manera d’experimentar tota la intensitat d’una aventura”, assegura. El 2012 va viure la que potser ha estat la seva escalada en solitari més extrema: 32 dies consecutius penjada a la paret Serranía Avalancha, a la Patagònia xilena, per obrir la via Espiadimonis (de 1.300 m i A4/6b). Només va tenir l’ajut de portadors per dur el material fins a peu de via.

Com dèiem a l’inici, potser la Sílvia té un cos menut (pesa 46 kg), però li sobra fortalesa mental i talent per ser considerada una de les millors del món en l’escalada artificial extrema.