La degeneració educada pel dream team al·lucinàvem amb el plaer ressentit dels nostres pares pel descens de l’Espanyol l’any 93, sense comprendre per què situaven l’enemic a Sarrià si el rival a amartellar jeia a la Castellana. La radiografia d’aquest tall generacional era diàfana: la dècada anterior a Cruyff, el Barça es va agenollar cinc cops a Sarrià, en va empatar tres i en va guanyar només dos, mentre que amb l’holandès a la banqueta va travessar sempre la Diagonal amb un botí de guerra sota el braç.

Així doncs, mentre els progenitors mantenien la passió del derbi ciutadà, nosaltres vivíem únicament la retòrica dels clàssics, fins al punt de verbalitzar un paternalisme insolent que ens duia a alegrar-nos de les permanències sobre la botzina o apenar-nos lleugerament per la frustració de Glasgow.

Aquest gir en la mentalitat de la nova generació culer va dur a un grapat de duels lineals, de bromur a la cervesa i de mirades d’enemics conciliables fins que va arribar el tamudazo i la conseqüent solemnització de l’Espanyol per haver fet saltar la banca al Camp Nou.

Aquella nit, els culers nascuts durant la recopa de Berna vam mutar de Harvey Dent a Harvey Dues Cares, i vam treure la pols de l’herència de l’avi sense pròstata que disparava per igual contra Sarrià que contra el Santiago Bernabéu. Tot tornava a ser com abans, i els derbis, amb la posterior mudança a Cornellà, es revestien de nou d’un nervi capital que ens porta a fruir de la desgràcia del proïsme si ets tu mateix qui clava la daga i remou la ferida.

Per això, al partit d’anada de la copa, després de la còlera momentània, em vaig alegrar del triomf de l’Espanyol perquè si avui es veuen capaços d’eliminar el totpoderós Barça al Camp Nou i l’equip blaugrana sent el gust de poder remuntar una eliminatòria contra l’Espanyol, etern adversari, automàticament això converteix el partit en un gran homenatge a la rivalitat que mai hauríem d’haver edulcorat. Gràcies, Tamudo, per ressuscitar la bèstia!