Els Jocs Olímpics viuen amb la paradoxa que a l’estiu no s’hi cap, hi sobren esports, proves i esportistes, i a l’hivern s’hi han d’anar afegint proves i més proves per poder omplir els setze dies de competició. Ni el Comitè Olímpic Internacional (COI) ni les federacions esportives internacionals reconeixeran mai això, però és un fet evident només mirant amb una mica de visió crítica les dades.

Tant els Jocs d’estiu com els d’hivern duren setze dies. El programa dels Jocs d’estiu de Rio de Janeiro 2016 va estar format per 306 proves de 28 esports. En els Jocs d’hivern de Pyeongchang es disputaran 102 proves de set esports. Si mirem enrere veurem que el 1994 –quan el COI va canviar el cicle dels Jocs d’hivern per evitar la coincidència amb els d’estiu i poder treure més diners de les cadenes de televisió, que així no havien de fer dues grans inversions en un mateix any– el programa dels Jocs d’hivern constava de 61 proves de 6 esports. 1.737 esportistes de 67 països van competir aquell any a Lillehammer (Noruega). Ara, a Pyeongchang, seran 2.925 esportistes de 92 països els que lluitaran per 102 medalles d’or. En els Jocs d’estiu del 1996 van participar 10.318 esportistes de 197 països que van competir en 271 proves. Vint anys després, a Rio van competir 11.303 esportistes de 207 països en 306 proves. 985 esportistes i 35 proves més en 20 anys a l’estiu i 1.188 esportistes i 41 proves més en 24 anys a l’hivern. I 28 esports contra 7.

I quin problema hi ha en tot això? Doncs que en els Jocs d’hivern es disputen gairebé totes les proves que es fan en els mundials dels esports respectius. I en els d’estiu, no. Si totes les proves que es fan en els mundials dels 28 esports d’estiu es disputessin també en els Jocs, el programa podria arribar a les 400 proves. El COI no es cansa de repetir que els Jocs no són uns campionats mundials, que no cal fer totes les proves, que els Jocs tenen un component que els fa únics. I és veritat. Com també ho és que, a l’hivern, tot això és una mica menys veritat.