El 13 d’agost del 2017, a les 23.45 h, Marco Asensio amartella el tercer i prenc l’hereu de la mà per fugir de l’estadi mentre delibero si no és massa tendre per comprendre que la derrota no marca la pertinença a un equip. Dos minuts després m’etziba el dubte apocalíptic: sempre guanya el Madrid? Merda. Silenci tràgic perdut entre turistes amb la samarreta de Robben. Doncs ara, estimat lector, para l’escena i imagina que se m’apareixen Jeremies, Isaïes, Daniel, Ezequiel i Elies atonyinant-se per veure qui dona la bona nova i, al final, Jeremies, per la força jeràrquica d’haver sortit en un Mortadelo y Filemón, pren el lideratge profètic i declama amb tonalitat lírica: El dia 8 de febrer el Barça anirà amb avantatge a València per classificar-se per a la final d’una copa del Rei en què el Madrid haurà caigut contra el Leganés, jugarà els vuitens contra el Chelsea després d’haver-se passejat durant la fase de grups i, a més, serà líder invicte en la lliga amb els blancs a dinou punts, això sí, sense oblidar el gran rendiment de Paulinho i el fet que Stuani portarà quatre gols més que Ronaldo. També hauríeu exigit saber on ocultaven la droga, no?

Doncs ara figura’t que l’Ezequiel fa un pas endavant i afegeix als vaticinis del seu col·lega visionari: a més, aquest mateix 8 de febrer ja farà mesos que tindrem en Puigdemont a l’exili mentre que en Junqueras, en Forn, i els dos Jordis estaran en presó preventiva sense un judici a la vista. Quina seria la reacció llavors? Doncs si estableixes una relació de pensament antagònic respecte a la realitat d’aquell agost i les profecies del febrer, qüestionaries amb lògica si el mar de corrupció en què nedava el PP era una fal·làcia. Vaig fer la pregunta i aquí es va acabar la conversa: els profetes van caure a terra descollonant-se sense aturador i, decidit, vaig fer pujar el meu fill al cotxe mentre intentava recordar el nom del psiquiatra que m’havia recomanat el meu amic argentí.