En el finançament de tot l’esport professional que no sigui futbol ressorgeix periòdicament el debat al voltant del diner públic. Ara, a propòsit de l’enèsima crisi del Joventut. La Penya plora perquè li falten els diners compromesos pel món públic, de manera directa o indirecta. Provenen d’un contracte de patrocini amb l’Ajuntament de Badalona –que té un equip de govern multipartit amb una majoria gens folgada i vulnerable en temps convulsos– i de la fundació privada Badalona Capital Europea del Bàsquet que presideix... qui ocupi l’alcaldia.

No puc identificar qui té la culpa de la situació límit del Joventut, si és que la culpa és d’algú. Més aviat penso que, si la viabilitat del club és mínimament sòlida i tothom fa bé la feina, no cal arribar a aquests límits. La Penya té un pressupost de 4 milions d’ingressos. Si li fallen els 1,2 milions del contracte de patrocini municipal (120.000 euros mensuals, dels quals 40.000 ja es queden a l’Ajuntament per pagar deutes antics) i els 400.000 que li arriben anualment de la Funda (i que ja és el segon any que fallen) és evident que una economia de guerra com la seva s’ensorra, que l’Agència Tributària i la Seguretat Social no cobren (i aquests no perdonen) i que no hi ha marge de tresoreria perquè els consellers no són inversors. Si el club ha de justificar millor determinades despeses per desbloquejar pagaments, ho ha de fer. I si no s’han acotat prou bé les despeses justificables, que es faci. El que no condueix enlloc és tenir bloquejats uns diners per a una activitat viable (això diuen tots els protagonistes, no?) posant en risc la seva supervivència. Però tampoc s’aguanta en maniqueisme d’intentar fer creure que l’alcaldessa Dolors Sabater –la mateixa que fa ben poc era felicitada per haver proveït la solució– és la culpable d’uns mals que amb Xavier GarciaAlbiol –ara sota sospita pel destí que va donar a una partida de diners de la fundació– no existien. Simplement, que tothom faci el que toca, que ho facin bé i si a algú li tremolen les cames pensant en la imprevisible fiscalia, benvingut al club (o que deixi el seu lloc).

Fa tot just tres anys, la Penya va sortir del concurs de creditors amb una insòlita quitança del 80% dels deutes que costava de creure que fos possible. Tampoc em vull imaginar el volum dels deutes acumulats com perquè la ingent quantitat de jugadors traspassats a bon preu en l’última dècada no hagi tingut un impacte més positiu en les finances. Però tampoc em sembla que 1,6 milions (1,2 del patrocini i els 0,4 de la fundació, d’origen privat però generats a partir d’un centre comercial aixecat amb intervenció municipal) d’un pressupost de 4 siguin una aberració. Tampoc és poca cosa.