Tot i que mediàticament s’han volgut presentar els Jocs de Pyeongchang com la gran oportunitat per a la represa de les relacions diplomàtiques entre les dues Corees, probablement tot plegat ha estat una operació més estètica que amb resultats significatius. El Comitè Olímpic Internacional, sovint, se sol atribuir per interessos propis un rol en les relacions internacionals que és exagerat perquè al final totes les grans decisions en aquesta matèria es prenen en altres llocs. El que sí que han ofert els Jocs és un marc de trobada a dos països que són una mateixa nació amb molts habitants que aspiren algun dia a una reunificació pacífica.

El càstig a Rússia, per la seva trama de dopatge, no ha impedit que alguns esportistes del país, amb la bandera olímpica, hagin brillat amb llum pròpia, com la patinadora Alina Zagitova i els jugadors d’hoquei sobre gel, una modalitat aquesta amb un nivell molt discret per l’absència dels jugadors professionals de l’NHL, competició que no accepta les condicions del COI. Si els avenços diplomàtics poden ser un miratge, els Jocs han tingut, en canvi, realitats molt més tangibles, les que fan referència als esportistes, entre els quals han destacat el nord-català Martin Fourcade, la noruega Marit Bjoergen, la txeca Ester Ledecka i l’austríac Marcel Hirscher. No hi ha hagut queixes de l’organització i això parla molt bé dels seus responsables.