Quan vaig fer els 40 algú em va advertir que no esperés la crisi que tothom pronostica, sinó una lluita contra els meus propis límits. De fet, aquesta és una de les característiques del número 4 segons els teòrics de la numerologia, l’homeopatia de les matemàtiques. No sé si el 40 és un número màgic, però sí que és una frontera mental en l’esport. De petit, quan col·leccionava els cromos del mundial d’Espanya, em va caure a les mans el de Dino Zoff i, és clar, vaig fer un càlcul ràpid (1942-1982) i em vaig posar les mans al cap. 40 anys! Per un marrec allò era gairebé ser un avi, un senyor gran que hauria de tenir un ofici responsable i no pas anar amb calces curtes pels camps de futbol. Però, ai las, el senyor Zoff no només era el titular d’Itàlia, sinó que va guanyar el mundial i va contenir en l’èpic partit de Sarrià contra el Brasil tot l’arsenal ofensiu de la canarinha.

Després va venir, és clar, Kareem Abdul Jabbar, que amb 41 anys va ser campió de l’NBA jugant més de 100 partits i la temporada següent encara en va jugar més de 80. Zoff, pensava llavors, era un porter i no necessitava moure’s molt de sota els pals, però Jabbar corria amunt i avall de la pista i cap dels joves universitaris que es volien menjar el món era capaç d’evitar el seu sky hook, tot i que l’havien vist mil vegades per televisió.

És difícil precisar si té més mèrit que una nena de 15 anys com Zaginova guanyi l’or en patinatge en els Jocs d’hivern o veure com la noruega Marit Bjoergen, amb 37, encadena la quarta cita olímpica (2002-2018) i ho fa guanyant dos ors, una plata i dos bronzes en una disciplina tan exigent com l’esquí de fons. Per als que tenim una certa edat i veiem dia a dia com ens anem rovellant mentre ens arriben mil i un consells sobre com mantenir-nos, sempre teòricament, en forma ens anima veure, ben còmodes des del sofà, com les generacions que haurien de deixar pas per raons òbvies es resisteixen a ser sobrepassats per esportistes formats en el segle XXI que ho tenen tot a favor per ser citius, altius, fortius. Roger Federer, camí dels 37 anys, és el número 1 del món de tennis. Sí senyor! Serena, amb la mateixa edat, ha estat mare i amenaça aquest 2018 de reprendre el seu esplendor en el circuit femení. Gianluigi Buffon (40) continuarà sent el porter titular d’Itàlia. Fins que el cos aguanti. Valentino Rossi (39) no té data de caducitat. A aquest pas, serà el Keith Richards de Moto GP. En l’NBA, l’argentí Manu Ginóbili (40) encara dona lliçons als més marrecs, igual que Albert Oliver (39) en l’ACB. L’equip espanyol d’handbol va guanyar l’europeu amb Sterbik (38) i Raúl Entrerríos (37) com a grans figures en la final.

Posats a parlar d’esportistes, a Catalunya el maratonià Carles Castillejo (39) fa temps que va anunciar que es retirava, però continua guanyant curses, i García Bragado (48!) encara puja al podi en campionats d’Espanya de marxa. El número 1 del món de tennis de taula no és un xinès, valga’m Déu!, sinó un alemany, Timo Boll, que d’aquí quatre dies farà 37 anys. Sergio García fa mil anys que és en el circuït professional de golf, però no va guanyar el seu primer major fins als 38 anys. La veterania és molt més que un grau.