El conflicte porta per nom un segon i tres dècimes, l’instant imprescindible per redreçar un accident de trànsit, caçar al vol un got a la deriva, emportar-se una carrera de MotoGP i adonar-se, en definitiva, si l’esguard d’ella navega en un mar de dubtes mentre acaricia sense esma el seu present. Aquí rau la tragèdia d’André Gomes: el segon i les tres dècimes en què pensa si fa o deixa de fer mentre l’espectre de la desconfiança s’apodera de la seva voluntat. Un espai de temps en què el públic àvid de sang interpreta el dubte com a menfotisme, ja que de les cent trenta centèsimes se’n deriven conseqüències axiomàtiques com el fet d’arribar a la jugada quan la festa està acabada i tan sols deambulen els incapaços de seduir sense paraules. Aquest context de tardança crònica és oposat al de Paulinho, l’home que pateix la precocitat del miler de mil·lèsimes i es presenta a la bacanal amb hiperactivitat estèril, això sí, satisfent el respectable per l’esperit de bàrbar encarregat de desgastar el rival amb la pròpia presència. Així doncs, davant d’aquest dualisme asimètric amb la relació espai-temps, André té molts números de sortir escaldat com a conseqüència d’un bloqueig psicològic provocat per la falta de resolució d’aquesta franja temporal imprescindible per deixar petja al Barça, i és que realment el triomf en el món de l’esport, més que lligat amb les qualitats tècniques, va de bracet de virtuts intangibles relacionades amb la capacitat d’estar al lloc visible de la festa quan la situació ho reclama.