La magnífica prosa de Simon Kuper a Fútbol contra el enemigo, un dels grans clàssics de la literatura futbolística contemporània, radiografia de forma excel·lent la gran dualitat històrica del futbol argentí: menottistes contra bilardistes. En el retrat que la fina ploma de Juan José Sebreli fa del mite mundà del Pelusa Maradona (de la burgesa Barcelona a la corruptela de Nàpols) també hi despunta transversalment aquesta dicotomia que ha fet del futbol a l’argentina una lluita entre fanàtics de dues religions enfrontades. Cada vegada que veig jugar Messi contra dels equips del Simeone rellegeixo mentalment Sebreli o Kuper mentre admiro la màgia d’un i la matusseria que desprenen els deixebles de l’altre. Només penso què hauria passat si Leo Messi s’hagués trobat el Cholo sobre la gespa. Antagonistes com a rivals, possiblement haurien estat complementaris a la selecció.

La primera part del Barça davant dels matalassers va posar de manifest aquesta dualitat. Però, amb la lesió d’Andrés Iniesta l’equip va passar a jugar amb deu, malgrat l’entrada d’André Gomes. El portuguès ha estat un autèntic desastre des que va arribar: ni rendeix com s’esperava, ni s’amortitzarà ni el podrem vendre per un preu raonable. Però, amb Iniesta sobre el camp la cosa sempre millora –i quina pena que la lesió no el deixarà jugar contra el Chelsea– i Messi pot brillar. El Barça hauria de guanyar aquesta lliga perquè el seu immediat perseguidor practica l’antifutbol. Cada equip té una personalitat determinada, però Simeone en roda de premsa la va encertar en cantar les excel·lències del líder: Messi porta la samarreta blaugrana (no pas la blanc-i-vermella) i Valverde ha demostrat que es pot jugar bé a futbol amb el tradicional 4-4-2, que molts tècnics van abandonar emmirallats pels èxits del revolucionari Guardiola que va semblar instaurar el mantra que el futbol posicional només es podia jugar amb el 4-3-3 o el 3-4-3.

L’ADN de Simeone és de barra brava. I n’impregna l’equip. Filosofa a la sala de premsa però dibuixa mentalment la tàctica sobre camps de sorra quan col·loca els seus jugadors sobre el terreny de joc. I qui dia passa any empeny, i més aquesta temporada en què l’etern rival de la ciutat, el Real Madrid, ha tirat la lliga a les escombraries.