Intentar ser el primer a escalar un cim ha estat un element motivador en la història de l’alpinisme. Desvirgar les muntanyes més importants de cada massís es va convertir des dels inicis d’aquesta pràctica en un repte anhelat per molts alpinistes. I és que els pioners mereixen el reconeixement de tothom. Dels segons, en canvi, no se’n recorda ningú. Com a cim més alt del món, l’Everest (8.848 m) ha estat el protagonista de la cursa més intensa per arribar al punt més alt d’una muntanya. La primera ascensió documentada va ser la que hi van fer el 29 de maig del 1953, en el marc d’una expedició britànica, el neozelandès Edmund Hillary i el xerpa Tenzing Norgay. Aquella expedició, però, haurà de conviure sempre amb el dubte a causa del misteri que envolta l’intent que, gairebé trenta anys abans, hi van fer els britànics George Mallory i Andrew Irivine. El 7 de juny del 1924 van llançar un atac a l’Everest del qual no s’ha conegut mai el desenllaç. L’única certesa és que els dos alpinistes no van baixar mai de la muntanya, però no s’ha pogut confirmar si van ser capaços, o no, d’arribar al cim.

Mallory era un escalador experimentat que ja havia participat en les expedicions britàniques a l’Everest del 1921 i el 1922. En el primer intent ja havia assolit un rècord d’altitud aconseguint els 8.225 m, juntament amb tres company més. L’Everest es va convertir en una autèntica obsessió personal per a l’alpinista britànic, que va explicar d’una manera simple i genial els motius pels quals volia escalar aquella muntanya: “Perquè és allà.” En l’expedició del 1924, Mallory va triar Irvine com a company en l’atac al cim per la seva destresa en la manipulació de les bombones d’oxigen, tot i que el jove anglès tenia més aviat poca experiència. La nit anterior a l’atac, els dos alpinistes van dormir al camp VI, a 8.170 m d’altitud. El matí següent, la muntanya havia quedat tapada pels núvols, però Mallory i Irvine van començar l’ascensió sense demora. El company d’expedició Noel Odell, que poc després va arribar al camp VI, va divisar els dos alpinistes cap a la una del migdia i a punt d’encarar el segon graó de la ruta tibetana, un tram rocós situat a uns 8.600 m d’altitud. Llavors els núvols van engolir de nou Mallory i Irvine, i ja no es va saber res més d’ells.

En aquell moment, va néixer el misteri més gran de la muntanya més alta del món i de l’alpinisme sencer. Van ser capaços Mallory i Irvine de superar el segon graó, el pas tècnic més difícil abans de fer cim, i de culminar amb èxit aquella escalada? Una pregunta que continua sense resposta, i no pas perquè no s’hagi buscat la solució al misteri. El 1999, una expedició de la BBC a l’Everest va tenir com a objectiu recuperar els cadàvers de Mallory i Irvine per trobar possibles proves que confirmessin l’èxit dels dos alpinistes. L’1 de maig d’aquell any, van trobar el cadàver momificat de Mallory, a 8.327 m d’altitud. Duia les ulleres de sol a la butxaca i això feia pensar que l’alpinista havia tingut un accident de nit. Si l’últim cop que se l’havia vist en vida era a la una del migdia, no era sensat pensar que el temps corregut fins a fer-se de nit l’hauria dedicat a pujar fins al cim i començar el descens? Factible, ben cert, però també indemostrable. L’única possibilitat de confirmar el possible cim dels dos alpinistes depèn de trobar les càmeres de fotos que duien. Amb Mallory no se’n va trobar cap, i el cos d’Irvine continua perdut a la muntanya. El misteri, doncs, encara no és irresoluble gairebé cent anys després d’aquella llegendària expedició.