Vosaltres seguiu amb els trails across the mountains, running in the shadow of night, and races against the wind despite of the wolfes, però si us plau, deixeu d’esmbobar-ho a les xarxes incloent-hi comentaris apologètics sobre la vostra capacitat de viure envoltats de paisatges bucòlics. No seguiu perquè esteu malmeten l’autoestima d’un sector de la població àvida del breu esprint que ens condueix a la nevera per tal de salvar el darrer iogurt grec amb llit de maduixa. Som ràpids, intuïtius i, sobretot, tenim un esperit inconformista digne dels grans campions, però la nostra evolució cap a la naturalesa de la mandonguilla alegre ens incapacita per assolir els reptes de gran recorregut i, per tant, ser partícips de mostrar l’habilitat de grimpar per les pedres com una cabra en zel.

Així doncs, estimats runners, us escric aquesta carta per demanar-vos empatia amb la nostra situació: tanqueu els ulls i imagineu-nos connectats al Facebook per fugir de la darrera notícia sobre la incapacitat de tenir un país normal i, de cop i volta, apareixeu vosaltres allargant la joventut entre paisatges pirinencs. A partir d’aquí, el gremi boterut ja sap de què parlo: angoixa, culpabilitat, nevera, calma, remordiments, angoixa, culpabilitat, nevera, calma... I així fins que ja no pots més i et proposes fer deu minuts de walking cada dia per canviar de vida, sabent que l’endemà hauràs fracassat i ja tindràs una desfeta més per engrandir la llista rutinària de coses que comences sabent que mai acabaràs.