Ernesto Valverde apadrina l’edició 2018 dels relats solidaris de l’esport. És un gest al qual abans ja s’havien prestat altres esportistes, però que en el cas de l’entrenador del Barça té un element singular d’oportunitat perquè el destinatari dels beneficis és l’organització Proactiva Open Arms, que es dedica a rescatar persones que creuen el Mediterrani per arribar a Europa. L’entitat creada per Òscar Camps està passant un dels moments més delicats, amb el seu vaixell retingut a Itàlia i els intents indissimulats d’acusar l’organització catalana de formar part d’una xarxa de tràfic d’immigrants. Just el contrari del que és.

Aquesta construcció d’un relat a mida de (males) intencions no ens ve de nou. És el mateix mecanisme que utilitza l’Estat espanyol per justificar les acusacions de rebel·lió. Fer costat a Open Arms és també mullar-se contra una mala manera d’entendre el poder, i això encara ho fa més valuós.

El gest de Valverde també ens mou a preguntar-nos com hem educat els esportistes d’elit perquè –amb excepcions molt honorables, però comptades–, amb la vida molt ben encarrilada, tinguin poca consciència social i menys interès per contribuir a millorar les perspectives vitals de persones o pobles que ho passen malament.