Javier Tebas no falla mai. Sempre hi és. Quan falten vint dies per a la disputa de la final de la copa entre el Barça i el Sevilla, el president de la Lliga de Futbol Professional no es va estar de res en una entrevista al digital Eldebatedehoy.es. Tebas té clar que l’himne espanyol serà xiulat en la final al Wanda Metropolitano i també té clar el remei: aplicar l’article 155, sancionar qui faci falta i, fins i tot, suspendre la final, si s’escau. Tebas, però, es lamenta que la copa no és seva, sinó de la federació, i que no hi pot fer res.

Cap sorpresa. Tampoc no ho és que digui que és lògic que hi hagi polítics catalans empresonats, que a Catalunya és difícil expressar-se com a espanyol i que el Barça és “víctima” de l’etapa de Joan Laporta. És Tebas. Ultradretà en la seva joventut i que no ha canviat en la maduresa. Espanyol abans que res i que tot. Per devoció i per convicció. I secundat, amb recent i considerable augment de sou, pels clubs que formen la Lliga de Futbol Professional, també els catalans, que, si més no de portes enfora, no diuen ni piu de les astracanades que Tebas deixa anar un dia sí i l’altre també contra Catalunya. I que no ens vinguin dient que no s’ha de barrejar la política amb el futbol. Tot el que diu Tebas sobre Catalunya i els catalans sempre és política. D’un ultranacionalista espanyol.