El Barça ha convertit la copa en el seu vedat esportiu. 30 títols en 40 finals disputades, totes dues dades, rècords en la competició. Quart campionat seguit en una final meravellosa, una expressió lliure de superioritat futbolística, pocs dies després del daltabaix de la Champions a Roma.

Aquest idil·li del Barça amb la copa té un punt curiós. El club, icona prototípica de Catalunya, repeteix presències en les finals de l’única competició que porta el nom i és presidida pel cap de l’Estat espanyol. La d’ahir es va disputar en un moment en què la ruptura de Catalunya vers Espanya, en què el rei espanyol manté un paper actiu i de part, es percep com a irreversible. Podríem dir que, just en el període històric en què els poders de l’Estat menys voldrien veure l’afició del Barça en una final de copa, amb estelades desplegades, pulmons inflats de llibertat i xiulets esmolats, l’equip no falla i s’hi planta any rere any.

Aquests mateixos poders ja es van encarregar de recordar de manera intolerable que tenen maneres de reprimir les expressions de llibertat que no els agraden. Però igual com el Barça va sublimar la final del primer títol del doblet, els seus seguidors tampoc no van deixar de banda la seva lliure i pacífica expressió malgrat l’arbitrarietat policial i les samarretes i objectes grocs requisats.