Opinió

Una copa que alegra i enrabia

Quin greu que cap jugador barcelonista recollís el trofeu duent un detall groc

Veient la final de copa vaig sentir una contradicció. Em va alegrar que el Barça jugués tan meravellosament, recuperant el seu millor estil, fent un futbol tan bell com eficaç. Però a la vegada, i per aquesta mateixa alegria, em vaig enrabiar perquè, encara que pugui comprendre que un equip no juga sol (de manera que allò que fa depèn del que faci el contrari) i que els partits no sempre poden disputar-se al mateix nivell per un cúmul de circumstàncies, l’actitud dels futbolistes del Barça va ser molt diferent quan van ensopegar amb el Roma en la Champions. Com pot ser que juguessin tan desmenjats i porucs un partit transcendental de la màxima competició europea? I que, en canvi, estiguessin tan concentrats i brillants per guanyar una copa associada al Borbó del “a por ellos”? Tanta excel·lència per recollir un trofeu d’unes mans embrutides per avalar la repressió i que simbolitzen la monarquia instituïda pel franquisme? No m’ho puc empassar.

Aquesta victòria contundent a la final de la copa va estar precedida, a més, per una nova acció repressiva de les forces de seguretat de l’Estat espanyol: a l’entrada del Wanda Metropolitano van requisar-se un munt de samarretes i bufandes grogues, a més de cartells amb la paraula llibertat. El govern espanyol ho justifica amb l’aplicació de la Ley del Deporte que prohibeix l’exhibició de símbols polítics o de la mena que sigui que puguin provocar violència. Però ja se sap com interpreten les lleis, inventen la violència, capgiren el sentit del delicte d’odi. Apel·len a un llei adreçada a símbols intolerants (racistes, xenòfobs, homòfobs) o que incitin a la violència i, és clar, al terrorisme. Què hi ha d’això en un color convertit en símbol de la solidaritat amb els presos i preses polítics catalans? La llibertat d’expressió i de protesta va sent conculcada. I és així que, amb la seva supèrbia, Soraya Saenz de Santamaría ha afirmat que “no hauria passat si la gent que va al futbol es dediqués a veure futbol”. El llenguatge del repressor: ens obligueu a fer-ho. I també aquella idea, tan arrelada en el franquisme, segons la qual no s’ha de fer política; entretenir-se amb el futbol i callar. Quin greu que cap jugador barcelonista recollís el trofeu duent un detall groc.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.