Probablement és la intervenció mediàtica de l’any, i potser la del segle. Quan el ministre Rafael Catalá –quin cognom més meravellós– va admetre que el jutge de La Manada tenia un “problema singular” per haver intentat justificar d’aquesta manera el vot particular del magistrat, redactat en format de novel·la pornogràfica de baixa estofa, vaig pensar: “Heus aquí la gran metàfora de l’Espanya dels nous temps. No és un país ni un estat ni una nació ni tot plegat. És un problema singular.” Tal volta per això hi ha hagut tanta indignació entre alguns portaveus que representen els fonaments de l’Estat. S’ha destapat la veritat.

Així s’entén com avança, o no avança, la pell de brau. Començant per dalt de tot i arrossegant horitzontalment i verticalment allò que l’envolta i li dona sentit. Si algun analista foraster em preguntés com és més o menys el president M. Rajoy, li diria exactament això: “Té un problema singular.” El seu consisteix concretament a no fer res. També en té un altre, i de més greu, el favorit per rellevar-lo, Albert Rivera. La seva singularitat d’aquests dies, i que ja ve d’enrere, és que actua com Goebbels, assenyalant amb el dit els enemics del poble i que algú altri faci la feina bruta.

I el teòric líder de l’esquerra, Pedro Sánchez, en té un altre de ben paradoxal, que ha abandonat precisament l’esquerra. I el que hauria d’haver quedat com a líder de l’esquerra, el senyor Iglesias, resulta que és tan singular que accepta el dret d’autodeterminació de tots els pobles menys el del nostre. També és mala sort.

I ja que parlàvem de Catalá, tornem als senyors jutges. El més mediàtic de tots, Llarena, també té un problema i és tan singular que ha posat a la presó polítics i activistes independentistes amb delictes que no perceben els altres jutges europeus que s’ho han mirat per sobre ni el ministre espanyol afectat per la qüestió, el senyor Montoro. És un problema, aquest, ben singular de la pàtria ibèrica. La jutgessa Lamela veu violència descarnada a Catalunya des del 2012. Tots a la presó doncs! I si alguns diem que són presos polítics és que tenim un problema nosaltres, i si ens posem un llaç groc, doncs un altre. El delicte d’odi és tan singular que només va en una direcció. Endevineu en quina.

Cristina Cifuentes també té un problema singular, és cleptòmana. Felip VI i Letícia en tenen un de més agraït, cobren sense treballar. La Guàrdia Civil, ja violi, foti hòsties o en rebi alguna, sempre té el mateix: és tan intocable com l’article 2 de la Constitució. La llibertat d’expressió és un problema, singularment a Catalunya, igual que el dret a reunió, manifestació i fins i tot el de pensament. Tot plegat, un drama també singular per a poetes, cantants, artistes o escriptors que parlen contra el poder establert, que acaben arrossegats als jutjats per anar contra el règim singular.

L’himne espanyol també té un problema. On és la lletra? Les dones, un de pitjor. On és la igualtat? Les universitats, un de ben curiós. On són els màsters? Els mitjans, un de delicte. On és la veritat? La televisió, un de campionat. Qui manipula més? L’esport, un de polític. Tot per la pàtria? La llei, un que fa feredat. On és la legitimitat? I la política, un d’estat. On és la llibertat?