A Santiago Espot l’han absolt d’injúries al cap de l’Estat espanyol i d’ultratge a Espanya. De fet, només va promoure una xiulada a l’himne espanyol i al rei espanyol que va rebentar tots els sonòmetres... i a Madrid, en la final de copa del 2016. No va ser la primera ni l’última, però el seu pecat va ser fomentar-la de paraula (convocatòria per xarxes socials) i obra (repartint xiulets).

Que la mateixa Audiencia Nacional que l’havia condemnat a pagar 7.200 euros l’hagi absolt en segona instància fa sospitar. Quants folis impregnats d’ideologia surten cada dia dels jutjats en relació amb l’independentisme? El sedàs dels valors democràtics filtra de manera inequívoca què és llibertat d’expressió i què és delicte. No admet confusió. La llibertat d’expressió i la crítica només són al codis penals dels règims autoritaris.

Com volent remarcar la seva neutralitat, diuen jutges i magistrats que ells només s’expressen en textos judicials. Qui ha redactat la sentència absolutòria d’Espot no deu pensar igual. L’absol perquè emmarca els fets en la llibertat d’expressió i de crítica, però es permet renyar-lo des de la ideologia: “Es tractava d’aprofitar un acte esportiu al qual acudia el rei per, de manera incívica, impròpia, desafortunada i amb falta d’educació manifesta, evidenciar el desacord radical amb la impossibilitat de continuar amb els plans independentistes”, una actitud que veu “profundament reprovable i mereixedora dels qualificatius més abjectes”. La llibertat d’expressió no admet censura.