El desig de l’emoció

Fa quinze dies publicava un article en què reconeixia que, malgrat l’excel·lència futbolística amb la qual el Barça havia jugat la final, no va alegrar-me el títol de copa. Menys encara després que, de manera tan inesperada, l’equip no es classifiqués per a la semifinal de la Champions a conseqüència d’un partit lamentable a Roma en què, certament, va merèixer l’eliminació. Avui també he de reconèixer que pràcticament no he celebrat la consecució del títol de lliga tres jornades abans (que haurien pogut ser quatre si el Barça no tingués pendent un partit ajornat) del seu acabament. Potser m’equivoco, però tinc la sensació que, tot i el doblet, hi ha una mena de desmenjament en la celebració dels èxits del Barça. Tampoc voldria generalitzar, però els barcelonistes anem sobrats i fins fem poc cas a un títol que, per guanyar-lo, requereix una regularitat feta partit a partit durant un munt de jornades? Ja no ens importa guanyar un títol dificilíssim d’aconseguir perquè sembla fàcil després d’haver-lo conquistat set vegades en deu anys? Aquesta temporada, a més, ha semblat particularment fàcil perquè el Real Madrid va llançar la tovallola gairebé a les primeres de canvi i només l’Atlético de Madrid va perseguir el Barça fins que va perdre al Camp Nou i d’això fa moltes jornades. Que la lliga és fàcil és un miratge, però què hi ha faltat per celebrar-la més? Doncs l’emoció. Pot semblar paradoxal, però, segurament celebraríem més la lliga si el Barça l’hagués guanyada duent fins al final dos o tres punts d’avantatge al Real Madrid o fins i tot a l’Atlético,

Almenys, però, vam viure una certa emoció en el partit contra el Madrid disputat amb la lliga guanyada. Sempre n’hi ha, jugant contra el Real Madrid, però, a més, hi havia en joc la imbatibilitat en el torneig: trencar-la era l’aspiració dels blancs i per això l’empat, que hauria estat insuficient en altres ocasions, va celebrar-se com una victòria. Més encara jugant amb deu tota la segona part. Tanmateix, reconec una cosa: al Real Madrid no només li envegem que pugui guanyar novament la Champions, el màxim títol futbolístic al qual pot aspirar-se, sinó l’emoció que continuaran oferint als seus seguidors després de dues eliminatòries que va estar a punt de perdre.