Opinió

L’alpinisme és política

“No s’ha de barrejar política i esport”, diuen els babaus que no saben de què va la cosa. O els malintencionats que apliquen aquesta sentència només en una direcció: bàsicament quan els catalans fem reivindicacions polítiques legítimes i pacífiques que confronten amb el nacionalisme d’estat –espanyol, òbviament– avalat per aquells que diuen que, de nacionalistes, ells no en són pas. Per què, ja se sap, només ells tenen la potestat per barrejar-ho tot –l’aigua amb l’oli, si els plau– i quedar-se amb la consciència neta.

I si l’esport, com gairebé tots els àmbits de la vida, és política, l’alpinisme tampoc deixa de ser-ho. Què va ser la lluita entre les grans nacions europees per pujar per primer cop les muntanyes més altes del món si no les últimes cuades d’un colonialisme en crisi a causa de la pèrdua de la majoria de territoris d’ultramar? Per exemple: la primera ascensió a l’Everest, per una expedició britànica, va ser celebrada al Regne Unit com una gran fita de país. Fins i tot va ser lliurada com a obsequi a la reina Elisabet II, que aquell mateix dia (29 de maig del 1953) va ser coronada, diuen les cròniques, amb tots els honors. Que els dos alpinistes que van fer cim fossin un neozelandès –d’acord, Commonwealth!– i l’altre, nepalès, ho direm amb veu baixa.

Entre els grans mestres en l’art de barrejar esport i política hi hem de comptar els països comunistes: Cuba, la República Democràtica Alemanya, la Unió Soviètica... Potser sí que per demostrar les bondats dels seus règims a través dels èxits esportius van posar en risc la vida dels seus esportistes amb uns sistemes de dopatges brutals i secrets, però això va ser, per a aquests països, un petit detall sense cap importància. I com a bon país comunista, la Xina també es va lliurar a la trepidant cursa alpinística, en el seu cas per convertir-se en el primer país a escalar la cara nord de l’Everest, al Tibet. I com que era la Xina qui, com a bona dictadura, controlava qui accedia o no a la cara nord de la muntanya més alta del món ho va tenir prou bé per vetar els permisos als alpinistes occidentals i permetre que només els xinesos i els amics soviètics poguessin escalar-la. I és així com, el 25 de maig del 1960, amb més voluntat que habilitats alpinístiques, tres atletes xinesos entrenats per a l’ocasió a la Unió Soviètica van aconseguir superar el segon graó amuntegats l’un sobre l’altre i fer cim.

Però deixem que canviï una mica el sentit de l’article per parlar d’un personatge que em té ben encaterinat: Maurice Wilson. Una fura del marxandatge que va veure com l’alpinisme podia ser, també, una plataforma publicitària de primera. El 1934 es va decidir a convertir-se en la primera persona a escalar l’Everest com a mitjà per donar a conèixer un suposat mètode de guarició inventat per ell mateix que l’hauria refet de les ferides que va tenir en la Primera Guerra Mundial. Completament tocat del bolet, motiu pel qual se’l coneixia com El boig de Yorkshire, Wilson va emprendre un viatge increïble fins al peu de la muntanya. No tenia experiència ni coneixements alpinístics, però això no va impedir que intentés dos atacs a la muntanya. Els xerpes que l’acompanyaven el van abandonar quan van detectar la seva inestabilitat mental. Wilson va trobar a l’Everest una mort cantada, però va passar a la història i va demostrar que sí, que anar a la muntanya més alta del món era la millor manera per fer-se conèixer.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.