El mag de la pilota ja no vestirà més de blaugrana. Llei de vida, és l’expressió que serveix de refugi en moments com aquest, però la recança de saber que hauria pogut jugar un any més amb el Barça a gran nivell es manté en l’hora del comiat i ha surat en tots els actes de reconeixement que s’han fet a Andrés Iniesta. De fet, és tan rellevant la seva aportació a l’equip com els problemes d’identitat que s’han presentat quan ell no ha estat al camp.

Costa trobar un jugador que generi tanta unanimitat, tant reconeixement, tanta estima. Divendres, en el comiat institucional, Jordi Évole va explicar que no havia trobat ningú que no tingués bones paraules cap a Iniesta. Més enllà del registre propi d’aquests actes i que algunes circumstàncies l’han ajudat, és evident que tampoc hauria estat ovacionat arreu si hagués estat un jugador destraler, dur, conflictiu, polèmic i despullat de valors saludables i d’una conducta personal irreprotxable.

Iniesta ja és història blaugrana. Se’n va perquè vol continuar jugant i gaudint amb la pilota, perquè quinze anys amb el nivell d’exigència que implica ser peça clau al Barça es poden arribar a fer insuportables, perquè temia i no volia viure un últim any com Xavi, més suplent que a la gespa... Les raons ja no tenen importància. Fins aviat, Andrés.