Avui reapareix una selecció catalana absoluta de bàsquet, la femenina, que jugarà a Girona contra Montenegro. Després d’haver picat tan amunt (Croàcia i Lituània al Palau Sant Jordi i el Palau Blaugrana), les dificultats per concretar partits d’aquest nivell, les traves, els costos a tots nivells, la crisi econòmica i una certa sensació d’esgotament del model de partit amistós va portar una interrupció de l’activitat de les seleccions absolutes des del 2012 (femenina) i 2010 (masculina).

Catalunya és una potència europea en bàsquet i les seves seleccions de formació juguen finals estatals amb continuïtat. Però sense selecció absoluta, ni que sigui fora de competició, acabarà havent-hi una generació de jugadors que ho ha guanyat tot fins a júnior i que mai més lluirà la samarreta de Catalunya. Aquest no és un bon plantejament. Ni ajuda a mantenir el caliu entre l’aficionat català ni fomenta l’afició dels jugadors ni la seva complicitat amb la reivindicació de l’oficialitat, prou complicada si també estan en òrbita de la selecció espanyola. Mantenir la dignitat de les seleccions absolutes és una de les funcions més pròpies de les federacions catalanes. I cal fer-ho sine die, perquè ja sabem que el reconeixement només està garantit amb un estat propi.