De tota la vida, des d’abans que el supremacisme espanyol perdés definitivament la vergonya històrica (i això no vol pas dir, senyoria inquisidora que llegeix aquestes ratlles per mirar de fer punts a l’aquelarre judicial, que consideri aberrants les persones amb qui un servidor ha de compartir el patiment d’Espanya), vull dir des que era l’ensenya de l’Estat militar, el Real Madrid ha trencat la convivència familiar i ha dut les tensions de l’amistat a la fractura de la confiança. Ser del Madrid volia dir tenir la connivència de la força paramilitar que afinava les desviacions ideològiques a cops de visites al quartelillo de la Guàrdia Civil de l’època. I la resistència era ser del Barça.

És clar que mentre els estancs, consergeries i altres feines subalternes o funcionarials eren ocupades pel mèrit de ser un bon madriles, la divisió del país entre aquells qui podien opositar-hi i aquells qui no tenien cap altra opció que anar-les pagant a còpia de submissió i de construir (pagant doble) un país paral·lel a l’oficial no era considerada sinó la natural enveja dels miserables. I així, en arribar el període virtuós del Barça de les Champions, el trastorn paranoide amb projecció de la identitat va aixecar la campanya del villarato acusant la gent que seguia el club de Barcelona d’haver-se apropiat de la corrupció que el Madrid havia consolidat als despatxos. La divisió, aleshores, es va calmar quan la llotja del Bernabéu –de nom tan net com el Valle de los Caídos– va tornar a senyorejar els negocis d’Espanya. I avui, ens el criminalitzarà, senyora Arrimadas?