El sobtat adéu de Zinedine Zidane ha enganxat el madridisme amb els pixats al ventre. El secret que l’ha envoltat, la convocatòria a corre-cuita de la compareixença i el rostre desencaixat de Florentino Pérez són reveladors que la marxa de Zidane deixarà seqüeles. De moment, ha fet envellir de cop la Champions de Kíev, cinc dies després d’haver-la aixecat.

Rere la decisió hi ha una anàlisi intel·ligent. Zidane marxa sent indiscutit, amb la tercera Champions consecutiva a sota el braç. Tothom sap que el moment ideal per deixar un lloc tan vulnerable com la banqueta d’un equip tan gran és quan s’acaba de guanyar tot i abans de perdre, però no tothom ho sap detectar i, encara menys, s’hi atreveix. Però Zidane se’n va deixant algunes perles que fan pensar que la seva posició no era tan idíl·lica. El tècnic francès ha dit i reiterat que el títol que té més valor és el de lliga quan els seus jugadors la van llençar miserablement des de l’inici de curs fiant-ho tot a la més glamurosa Champions. I ahir, en el seu comiat, al·ludia a la necessitat d’un nou discurs i una nova metodologia de treball per garantir que el Madrid continuï sent un equip guanyador. No cal ser gaire suspicaç per llegir entre línies que el seu pensament no era plenament compartit pel club i/o pel vestidor.