Una cosa és utilitzar els esdeveniments esportius com a plataforma de difusió d’una reivindicació política i una de ben diferent, maquinar per convertir l’esport en propaganda al servei d’un gran conflicte del segle XX i encara enquistat malgrat milers i milers de morts. L’Argentina té una enorme quantitat de ciutadans d’origen jueu. Israel va temptar l’AFA amb una milionada per jugar un partit de preparació a Haifa –mira que hauria estat bé un Catalunya-Argentina a Barcelona– i, amb tota la malícia possible, van traslladar el partit a Jerusalem, amb tot el que això implica després que l’imprevisible i perillós Donald Trump reconegués la ciutat santa com a capital de l’estat hebreu. La ministra de Cultura i Esport d’Israel, Miri Regev, es va delatar: “Convé que un dels jugadors més populars del món jugui a Jerusalem. Hi ha una propaganda millor?” Una provocació als palestins en tota regla.

Quan els argentins es van començar a espantar amb les crides a cremar samarretes de Messi, la suspensió estava cantada, i no pas per una sobtada presa de consciència sobre la causa palestina. Era un amistós i només hi ha diners en joc. En competició oficial, i per moltes causes igualment justes que hi pesessin, hauria estat molt diferent. Es va poder comprovar l’1 d’octubre passat.