El mundial del Kremlin arriba i la consciència em crida a homenatjar els genocides de la metrosexualitat que soterraren Klinsmann tot removent braçalets d’or robats al mercat negre de Sofia, mentre als afores de Girona un adolescent idolatrava els homos bulgarus amb un pòster clavat en una paret monotemàtica del Dream Team. Han passat 24 anys d’aquell estiu, els herois búlgars són obesos morbosos, i el columnista, decadent voluntari per allò d’enviduar amants que ploren d’amagat de les seves parelles, divisa el seu hereu de set anys, un bon nano dissortat de néixer en un país de supremacistes i imbècils, com basteix emocionat la col·lecció de cromos del mundial amb jugadors ben rasurats de les cantonades per ser trending topic mundial amb un hashtag relacionat amb el fet de ser cool i fucker en general. Drama. Costa molt educar quan el món et va en contra; de totes maneres, no puc amagar-me en el silenci del pare sense rumb i obro una caixa de minerals sense usar, extrec l’àlbum del mundial del 94, i prenc la foto d’Ivanov amb la sentència del que se sent obligat a evangelitzar la veritat: “Això és un home preparat per a la vida.” El nen no diu res, em fa un petó i em regala el somrís filial del que divisa un boig afable. Així doncs, per sortir del pou truco a en Xavi i l’Esteve, els apòstols de la secta d’aquesta Bulgària on el triomf era una perruca torta humida amb vodka de luxe, i en elogiar de nou Stòitxkov i els seus sequaços tinc la sensació que per un moment torno a ser tímidament feliç.