Opinió

Quan els números canten

Recordo alguna discussió acalorada en els meus temps de jove revolucionari (ehem) a l’Autònoma amb algun company tarragoní després que Vicent Partal, en un llarg i volgudament provocador article de la revista Presència, proposés un acord definitiu amb Espanya, la independència a canvi de Tarragona. Per als espanyols no era un mal negoci, es quedaven tota l’aigua de l’Ebre que un dia o altre (més aviat que tard) transvasaran a Múrcia i deixaven un país, el nostre, més petit fins i tot que la cançó de Lluís Llach.

Tarragona es prepara aquests dies, contra l’opinió de molts, per ser la capital, apòcrifa si voleu, d’Espanya aprofitant els Jocs Mediterranis. Hi ha dades més que suficients que ho corroboren. Felip VI assistirà a la cerimònia inaugural, on podria rebre un petit bany de masses, i probablement ho farà acompanyat de Pedro Sánchez i uns quants ministres. Tots plegats podran exaltar-se en el moment que l’equip espanyol faci la desfilada. L’equip espanyol, s’ha d’afegir, i això m’ha semblat rellevant, no sembla que estigui dissenyat amb criteris plenament esportius.

Els Jocs Mediterranis ofereixen, en aquest sentit, un avantatge enorme al Comitè Olímpic Espanyol (COE) a l’hora de configurar la seva selecció. No hi ha uns criteris estrictes ni marques mínimes ni cap altra qüestió esportiva. Simplement el COE i les respectives federacions han pres decisions discrecionals. Així s’entén que la representació catalana estigui escandalosament desproporcionada respecte al seu pes real en l’esport espanyol. Si en les últimes edicions dels Jocs Olímpics (Rio, Londres, Pequín) la delegació espanyola sempre ha tingut pràcticament una tercera part d’atletes catalans, a Tarragona el percentatge ha baixat fins al 20 per cent, i això que Catalunya, teòricament, juga a casa. De fet, no hi haurà cap esportista de la ciutat organitzadora, un error es miri com es miri de cara a la mateixa implicació dels tarragonins en els seus propis jocs.

Recordem que als Jocs de Rio hi van anar un centenar d’esportistes catalans i uns 200 de la resta de l’Estat (305 en total). A Tarragona n’hi haurà més de 300 de la resta de l’Estat i poc més de 80 de catalans (396 en total). Una explicació, i n’hi pot haver més, és que en general els atletes no catalans són per raons òbvies els més adeptes a la missió nacionalista que tenen també aquests jocs. A Madrid, es digui el que es digui, encara estan en plena “desinfecció” del virus sobiranista a Catalunya.

Hi ha un altre aspecte a tenir en compte dels Jocs Mediterranis, sobretot per a l’esport espanyol. Per a un estat acostumat a obtenir grans èxits internacionals té poc sentit la convocatòria d’alguns noms, principalment Mireia Belmonte i Lydia Valentín, aquesta segona coneguda per la frase “más española no puedo ser”. Per a les grans potències mediterrànies, aquests jocs sempre han estat un aparador i banc de proves per als més joves, una oportunitat perquè les futures estrelles es foguegin en competicions internacionals. Què hi fan, doncs, Belmonte i Valentín a Tarragona, campiones d’Europa, del món, medallistes olímpiques, etc.? Propaganda? No en són conscients però la seva imatge a Tarragona amb la corresponent bandera espanyola serà utilitzada fàcilment com a arma llancívola contra els que preferim anar sortint d’Espanya a poc a poc, amb bona lletra i educació.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.