Màxim Huerta ja no és el màxim responsable polític de l’esport espanyol. El seu substitut, José Guirao, tampoc no té relació coneguda amb l’esport –almenys no se li coneix cap manifestació d’animadversió–, fet que ratifica que la gestió de l’esport correspondrà al CSD.

Dit això, a Màxim Huerta l’ha devorat el seu passat. I no pas per la mofa que havia fet de l’esport. L’exministre va muntar una estratègia per pagar menys impostos que va ser vàlida i tolerada fins que un dia va deixar-ho de ser. El seu problema és doble: ètic –cobrava mitjançant una societat pantalla per pagar menys– i estètic, perquè per estar en el govern que promet esbandir la corrupció exigeix estar net, però també pel que guanyava. Un frau de 200.000 implica que n’havia d’ingressar molts més i això –com ja es va posar de manifest amb el xou del xalet de Pablo Iglesias i Irene Montero– està mal vist per l’imperi de la fal·làcia que obliga la progressia a ser pobra.

Ara bé, el que no pot fer Màxim Huerta és denunciar que és víctima d’una cacera mediàtica. No perquè no sigui cert –en part– sinó perquè es refereix als mateixos mitjans que quan ell hi treballava vivien d’aquesta cacera mediàtica. No està bé mossegar la mà que t’ha donat de menjar.