Ha començat el mundial de futbol a les terres del dèspota Putin, però jo encara em sento lligada a l’hora dels adeus futbolístics: un, el d’Iniesta com a jugador del Barça, el sospitàvem, i l’altre, el de Zidane com a entrenador del Real Madrid, era una possibilitat (l’home ja havia dit que se sentia molt pressionat) que va concretar-se de manera relativament inesperada després que el seu equip guanyés per tercera vegada la Champions. Segur que hi ha hagut altres comiats que m’han passat desapercebuts però, vinculat a la renúncia de Zidane, encara n’hi ha hagut un altre de sonat i, en aquest cas, certament inesperat, almenys pel que fa al moment en què s’ha produït: el de Julen Lopetegui com a entrenador de la selecció espanyola la vigília de l’inici del mundial; un adeu precipitat i forçat en la mesura que va ser destituït per Luis Rubiales poc després que Florentino Castor anunciés el fitxatge de l’antic porter. La central lechera mediàtica pot dir que la decisió de Rubiales és una rebequeria, però Florentino Castor ha actuat amb la prepotència de qui sap que és un dels amos d’Espanya. Tant és així que anteposa el Real Madrid a Espanya amb la complicitat de tants que diuen sentir-se “españoles y muy españoles”.

Tornem, però, a Iniesta i Zidane. En aquesta hora dels seus adeus recents i, a banda, del fet que Iniesta encara no s’ha retirat com a jugador, mentre que Zidane ho va fer fa dotze anys, se’m fa present que, sens dubte, són dos dels meus futbolistes preferits. Cadascun a la seva manera i així amb un estil diferent que no és aliè a les característiques dels seus cossos respectius, representen la mena de jugadors que més m’agraden: creadors brillants del joc ofensiu, amb una tècnica exquisida, elegants. Els he pogut disfrutar de manera diferent. A Iniesta amb la felicitat que ha sigut futbolista del meu equip col·laborant poderosament, sobretot durant l’etapa de Guardiola com a entrenador, a un joc digne de memòria. A Zidane amb la recança que no jugués al Barça que va agreujar-se quan ho va fer amb el Madrid. Sempre, però, vaig celebrar la seva excel·lència futbolística. Encara més: quan jugava amb França, jo anava a favor d’aquesta selecció i vaig festejar el triomf de 1998 i vaig lamentar la derrota del 2006.