Certament el ridícul més insuperable de tots per a Tarragona és que els seus Jocs Mediterranis s’havien de fer en realitat el 2017 i no el 2018, un ajornament mai vist en una competició internacional d’aquesta categoria. Entre moltes altres coses la suspensió ha acabat provocant que la cita coincideixi amb el mundial de futbol, una mort anunciada, doncs, del presumpte impacte mediàtic a escala mundial. Dilluns a Espanya i al Marroc gairebé tothom estava pendent del duel de les seves seleccions de futbol i gairebé ningú del que passava a la piscina de Tarragona i a les altres seus dels Jocs. I encara sort, hi afegiria. La imatge de Mireia Belmonte lliurant les medalles dels 400 m lliure al podi després d’una llarga espera i cares de circumstàncies perquè no apareixia literalment ningú va quedar afortunadament diluïda pel festival del VAR a Rússia.

Els jocs estan fent més mal que bé a la imatge de Tarragona –el seu llegat urbanístic és una altra cosa– des del primer dia, sobretot al seu alcalde. De rebot també reben Catalunya i Espanya. De la inauguració ja se n’ha parlat a bastament, però l’error de no omplir les graderies ni que fos amb jubilats de l’Imserso o amb nens de tots els casals de la ciutat és, valgui la redundància, de primària. I això que van tenir un any de coll per evitar sorpreses com aquesta. Que en l’acte s’hi colessin, d’una manera o d’una altra, ultres de totes les races hispàniques conegudes cridant ¡viva el rey, viva el rey! és gairebé anecdòtic al costat de la frase letal de Ballesteros al matí que hauria de valdre per una dimissió com una casa de pagès: “Només queden 14 entrades per vendre.”

Des d’aquell moment tot era susceptible d’empitjorar i ho va fer. Els responsables polítics i comunicatius dels Jocs tenen un problema insuperable, un Everest de la comunicació impossible d’abastar. Passi el que passi a partir d’ara la imatge de desgavell és la que acabarà dominant el relat en plena era de les xarxes socials. L’autobús de la selecció espanyola de futbol es perd camí de Calafell. Les jugadores de l’equip estatal d’handbol femení, atrapades en un embús. Es retarda el partit. Imatges a dojo de pavellons buits al matí amb una o dues persones. L’himne de França i Montenegro no sona o no funciona o s’ha perdut en la competició d’handbol. Els dos equips canten a cappella. Imatge viral i poc reconfortant per als responsables de protocol. El comitè olímpic de Kosova hi és, però l’Estat espanyol ha prohibit que se’l tracti com a país. Els àrbitres de lluita fan una plantada perquè no cobren o ho fan malament i tard. Un cotxe amb el logotip de Tarragona 2018 atropella un nen de 5 anys a Salou. El conductor fuig i quan el cacen triplica la taxa d’alcohol permesa. Societat Civil Catalana i VOX confirmen que se’ls va avisar que compressin entrades per la inauguració. I ho van fer, és clar. Ballesteros diu que no passa res, que tot va bé. Toni Gerona, seleccionador de Tunísia de les Terres de l’Ebre, es queixa que no s’ha fet promoció del torneig entre els clubs. Un gimnasta de Tunísia es fuga de la concentració del seu equip. Es retarda la competició de bàdminton perquè s’han perdut les claus. La UFEC fa dies que diu que les federacions han estat oblidades. La Secretaria General de l’Esport corrobora la versió. Mentrestant a Twitter tothom se’n fot, com si això fos Eurovisió, i qualsevol anècdota serà elevada a partir d’ara al nivell de categoria perquè la batalla comunicativa està més perduda que quan Napoleó va decidir anar a Waterloo.