A principis dels noranta Bruce Springsteen conduïa acompanyat de Patti Scialfa per una carretera secundària de l’oest americà quan va aturar el cotxe en un bar de taules isolades on reposen els fugitius de la culpa i els suïcides sense vocació. Eren anys de silenci discogràfic on perseguia aquell jo difuminat per l’èxit hiperbòlic dels vuitanta, i segurament per aquest intent d’evasió va quedar enamorat d’un pòster seu desdibuixat als vidres del bar que recordava els dies gloriosos en què la fama era una utopia, i l’èxit, tocar per sobreviure avui i seguir fent fressa l’endemà. No va dubtar i va tornar al cotxe per suplicar a la seva dona que comprés el cartell i així evitar l’absurd egòlatra de veure’s com una icona. Mesos més tard d’aquest instant còmic en què l’estrella s’admirava en silenci, el Bruce va escriure una sàtira meravellosa en què el pretès referent mundial és un heroi local enterrat per la complaença grotesca cap a si mateix. Res queda de la falsa eternitat.

En definitiva, segurament perquè he destruït part de la meva memòria juvenil per allò de la neteja emocional, feia temps que no rememorava aquest relat springsteenià sobre l’administració de les pròpies misèries, però en veure com ha actuat Griezmann les darreres setmanes m’hauria agradat enviar-li la història del que va tatuar a Local hero uns versos profètics per als egòlatres consentits: “First they made me the king, then they made me pope, and then they brought the rope.” Molta sort, Antoine, perquè el Wanda no oblidarà.