Fa justament dos anys que Messi, esgotat, desmoralitzat i maltractat, va anunciar que no jugaria més amb l’Argentina. Van passar menys de dos mesos i, com era de preveure, el 10 albiceleste es va retractar. Maleït sigui aquell dia. S’ha desgastat per uns colors amb els quals difícilment mai serà campió, i no tant pels 35 anys que tindrà en el pròxim mundial sinó perquè la mediocritat argentina és tan gran que quatre anys s’entreveuen escassos per posar talent, rigor i capacitat competitiva al voltant de Leo.

El 4-3 final és enganyós. És tan previsible l’Argentina amb pilota que n’hi ha prou destinant homes amb físic a assecar Messi. Sense ell l’albiceleste no esgarrapa. Però en el passat, l’Argentina era un combinat solvent quan perdia la pilota. Ara no. El quart gol de França –de porteria a porteria amb cinc passades fàcils en deu segons– és el paradigma de la innocència defensiva. Ja poden anar canviant seleccionadors, que la banqueta no és el problema.

Messi és el màxim exponent individual d’un esport d’equip anomenat futbol. Amb el Barça marca la diferència i guanyarà més títols si el club el sap envoltar i cuidar. Amb l’Argentina, a falta d’arguments només queda la fe per continuar fent una travessa del desert que se’ls està fent inacabable.