El descuit de la gestió de Bartomeu, hissat a la llotja per una tribuna obsessionada en la farisaica distinció burgesa, ha estat sobreviure amb el triomf immediat sense plantejar-se el llarg termini. De totes maneres, s’ha de ser sensat i reconèixer que el balanç del seu objectiu, a pesar dels fracassos a Europa, és positiu si valorem l’ara i aquí i oblidem l’esdevenir d’un futur proper. Anem a les dades concretes d’aquest demà inquietant: segons els defensors de l’stablishment, la temporada passada va haver-hi la dada trivial d’un onze titular sense gent de la Masia i amb la presència enigmàtica de jugadors com ara Yerry Mina, Semedo, Digne, André Gomes i Alcácer, pensats per tenir una projecció limitada dins el grup i no molestar les elits de la plantilla. Ras i curt, Yerry no inquieta els centrals, Digne no entén Jordi Alba, Semedo ha aconseguit que Sergi Roberto segueixi essent el lateral titular, André Gomes mitifica Rakitic i Alcácer no molesta. En definitiva, aquest grupuscle de segon nivell que no brega pels llocs d’honor és el propi d’una entitat que prefereix cuidar el carro del peix en lloc d’oferir aquests buits a jugadors capaços de convertir-se en competència lleial a l’aristocràcia establerta. Feta la crítica, s’ha de dir que Coutinho reverteix la tendència, la renovació d’Oriol Busquets il·lumina la foscor dels darrers anys, i el fitxatge d’Arthur ens provoca un tímid gest aïrat amb la pregunta retòrica de si a la secretaria tècnica han après dels errors esmentats dins la columna.