Opinió

Ronaldo, l’ego d’un nen mimat

No només alimentem l’ego dels jugadors, sinó que a més estem convençuts que ens fan feliços

Presumeix de la seva presumptuositat. Això ja és l’extrem de l’extrem a què pot arribar una persona si parlem de valors. Es referma en la seva egolatria, de la qual és plenament conscient, i, a més, considera que està més que justificada. Així és Cristiano Ronaldo. No se n’amaga. Al contrari, en fa la bandera de la seva personalitat. És la seva imatge i, per a més inri, això li genera diners. Perquè, més enllà de ser un dels millors futbolistes dels darrers temps, Ronaldo ven per la seva supèrbia. Potser que ens ho fem mirar. Com a societat, vull dir. Tot i que hagi estat el centre de la diana de la culerada, que sigui el futbolista més xiulat en camp contrari –vagi on vagi– i que sigui considerat un dels esportistes més odiosos de la capa de la terra, malgrat tot això, aquest noi s’està fent d’or.

Que un jugador consideri que no se l’estima perquè no cobra prou diners –quan ja estem parlant de xifres astronòmiques, estratosfèriques i totalment fora d’òrbita– i que sempre hi hagi algú disposat a amanyagar-lo amb un feix de diners perquè no estigui trist, posa en relleu que la nostra societat no és que estigui malalta, és que està terminal en qüestió de valors. I el més greu de tot plegat és que ho acceptem amb una normalitat que fa feredat. Veiem i llegim informacions sobre traspassos i contractes per centenars de milions d’euros i no se’ns ennuega el sopar. Però no a tothom, per sort. A Itàlia, els treballadors de Fiat han convocat una vaga per protestar contra el milionari fitxatge de CR7 fet per la Juventus i per denunciar que no és “normal que una sola persona guanyi milions i que milers de famílies no arribin a meitat de mes”. Evidentment, aquesta protesta no frustrarà la contractació de l’exmadridista ni provocarà una rebaixa del seu sou. Però com a mínim el dret a posar el crit al cel i a dir que és un autèntica bogeria no els el treu ningú. Ho estem personalitzant en Cristiano, però podríem posar un munt d’exemples. Els esportistes, o més ben dit, l’star system de l’esport està sobrevalorat. Fa molt de temps que s’han perdut els trucs, com solia dir la meva àvia. I no només hem aconseguit alimentar l’ego d’uns nens mimats –perquè mai són nenes!–, sinó que, a sobre, ens hem autoconvençut que ens fan feliços.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.