Com aquell qui res, fa uns dies ja s’insinuava que l’exentrenador del FC Barcelona Luis Enrique, podria acabar treballant a Las Rozas. I aquesta setmana s’ha confirmat: Lucho dirigirà la selecció espanyola. Després de desconnectar de l’entorn blaugrana (segur que necessari i higiènic), agafa un repte que ben segur serà igual de complicat. Diria, possiblement, que podria ser-ho més i tot.

Espanya ha fet un mundial decebedor, mancada d’identitat i lideratge. De fet, més enllà de l’anècdota de Lopetegui, l’equip no sabia trobar continuïtat ni referents que la lideressin sobre la gespa. La primera feina de l’asturià serà trobar l’essència de l’equip, i tindrà molt menys temps per implementar el seu projecte que quan estava a la banqueta del Camp Nou. Bàsicament, perquè la selecció juga molts menys partits que un club durant l’any i hi ha molta més discontinuïtat en la planificació. Li serà complicat trobar l’essència perquè els jugadors també viuen un moment de relleu generacional: dels garants de l’estil Barça, que van donar la corona del 2010, a una eclèctica manera d’entendre el futbol que posa l’individu davant de l’equip. Però, si una virtut té el mister és que sap conviure envoltat d’egos, potser perquè el seu tampoc cap al vestidor. I, aquest fet, li permet tenir l’ample d’esquena necessari per poder carregar amb el repte.

A Lucho se li gira feina i la federació haurà de posar detectors sísmics a la sala de premsa. En moments de complexitat com aquests, l’asturià no sol teixir complicitats entre la premsa; són els advocats d’una afició que demana caps ràpidament, s’embolcalla amb banderes si no hi ha respostes racionals als problemes. Ho avisaven a les xarxes socials periodistes que han conviscut amb ell al Camp Nou. I, francament, no crec que la federació, després de l’escàndol d’aquest mundial, es pugui permetre generar més tensió. Sobretot perquè Rubiales encara és dèbil, i pel fet de ser-ho, ha estat més que qüestionat des que va arribar.

Luis Enrique serà l’entrenador de Rubiales. Arriba amb la llufa penjada i haurà de saber-hi conviure (o no). És qui haurà de tapar el forat d’un Lopetegui a qui part de la Brunete ja ha perdonat la deslleialtat perquè s’ha vestit de blanc: com si el Madrid fos l’ambaixador real de l’Estat i Florentino el gran sultà d’un país de pandereta on tot s’hi val sempre que sigui en benefici d’un mateix.