Kevin Anderson juga avui la final de Wimbledon després d’haver estat a la pista més de sis hores i mitja per derrotar John Isner en semifinals. Van ser 99 jocs i 568 punts en una tarda maratoniana que en el cinquè set, després d’una vintena de jocs, va derivar en monotonia i avorriment. Que cap espectador va abandonar l’Old England Club? Normal, tots havien pagat entrada i la simple curiositat els mantenia enganxats a la cadira. Però no ens deixem enganyar: es vulgui o no, a partir de les tres hores de joc les condicions físiques dels jugadors decauen i les mentals de la majoria, també.

Wimbledon, que va acceptar jugar amb llum artificial i sota sostre, manté –com Roland Garros i l’obert d’Austràlia– l’anacronisme de bandejar el tie break en el cinquè set. Ni la salut dels jugadors ni l’espectacle ni el negoci –les televisions no preveuen partits tan llargs– hi surten guanyant. Per què, doncs, no se segueix l’exemple del US Open, on cap set pot anar més enllà de tretze jocs? Més intens, més televisiu, més saludable i mediàticament més controlat. Tot són avantatges. Un Grand Slam sobre terra batuda o herba garanteix entre dues hores i mitja i cinc hores de joc. Anar més enllà no és espectacle. És, amb permís dels essencialistes, el més semblant a un circ romà.