Ni la victòria de la selecció francesa a Rússia salva Emmanuel Macron. Malgrat la seva eufòria desenfrenada a la graderia de l’estadi Lujniki, el retorn a la realitat del president ha estat molt més mundà: hom es podria pensar que l’exaltació, per uns dies, de la grandeur permetria recuperar les seves quotes de popularitat, però no ha estat així. Aquest cop, la grande armée sí que va conquerir Moscou, però Macron no ha recuperat el favor dels votants francesos.

Una darrera enquesta de la potent RTL indica que el líder de l’Elisi està en el seu moment més baix, amb només un 39% d’opinions favorables. Sense anar més lluny, tres quartes parts dels enquestats demanen un gir social a la seva política econòmica. A diferència de Rússia, on el totpoderós i autoritari Putin ha sortit més que reforçat per un mundial que no ha tingut cap incident remarcable, França funciona per uns altres paràmetres: la democràcia, més madura i de clara afició reivindicativa, és de més llarg recorregut. La nació, malgrat que el president li posa cara, a França és més que l’adoració d’un gran líder; és una construcció històrica d’alta volada, ja forjada en els temps del cardenal Richelieu.

L’èxit en l’esport és molt efímer. De fet, capitalitzar l’èxit esportiu no és fàcil, i més en contextos complexos de l’alta política en què la gesticulació és fàcil però en el dia a dia s’ha de trepitjar molt fang. A Macron li serà difícil transposar l’èxit dels bleus a la seva imatge com a líder. Però la narrativa nacional francesa es veu enfortida per una selecció que era un autèntic pastitx de la història colonial de França, una representació de la societat multicultural i abraçada a diversos credos. De fet, després de campanyes electorals marcades pel discurs racista del Front National o la por a nous atemptats del gihadisme internacional, els bleus enforteixen el sentiment de comunitat, ajuden a teixir imaginaris simbòlics compartits que vagin més enllà d’una visió restrictiva del concepte nació. A França, han ensenyat els bleus, La marsellesa representa un projecte que presenta molts matisos, que es pinta de diversos colors, que creu de diversa manera. La nació es reinventa constantment. I si bé Macron no en capitalitzarà el resultat, potser sí que el relat polític futur podria veure’s beneficiat dels valors integradors que desprèn la França de Didier Deschamps.