Sempre tindré present quan Josep Casanovas, antic cronista de la F-1 en aquest diari, es posava les mans al cap tot explicant-me que al final d’un GP al circuit de Catalunya –per tant, no feia tants anys– havia vist una caixa de vi al box de Ferrari, un fet impensable en qualsevol altre equip de la disciplina reina. L’anècdota il·lustra el tarannà de la Scuderia durant molts anys: un equip amb recursos econòmics enormes i talent humà a dojo però amb un rigor professional molt discutible.

Sergio Marchionne, president i conseller delegat de Ferrari, va morir fa vuit dies. Ell, que havia sanejat Fiat (de dos milions diaris de pèrdues i al llindar de la fallida el 2004 als beneficis actuals). Ell, que va comprar Chrysler a Barack Obama a preu de saldo per crear FCA, el setè constructor del món. Ell, que el 2014, avergonyit de ridículs a la pista, va descavalcar Luca di Montezemolo de Ferrari per recuperar el prestigi, ha marxat sense guanyar, l’objectiu pel qual es va posar al capdavant de Maranello.

La ruptura entre tots dos va ser total, fins al punt que fa un any Di Montezemolo va ser el gran absent en la festa del 70è aniversari de Ferrari, on tota persona viva que ha estat algú en la història del cavallino rampante hi era. Di Montezemolo va ser l’últim pont amb el mite de Ferrari. Havia treballat fins i tot amb el patriarca Enzo, però la falta de resultats en l’època d’Alonso i aquell títol que se’ls va escapar per males decisions estratègiques en l’últim GP del 2012 van pesar més que els cinc guardons seguits de Schumacher (2000-2004) i també que els resultats econòmics de la companyia, que venia més cotxes que mai i havia deixat enrere les pèrdues feia molts anys. Marchionne, italià d’origen però canadenc de formació –tan poc italià que sempre anava amb jersei–, era un home de negocis, un estratega comercial de prestigi avalat pels resultats de Fiat a l’Amèrica del Nord que va ser rebut amb recel pels tifosi justament perquè no tenia cap vincle amb l’esport. De formació acadèmica en filosofia, els mètodes que el van portar a l’èxit empresarial no van poder materialitzar el triomf a les pistes.

Ferrari arribava a l’últim GP d’Hongria com a favorit, a davant dels Mercedes. Però Hamilton va guanyar perquè Ferrari la va vessar en els canvis de rodes de Räikkönen i Vettel. No hi havia vi al box de Ferrari, però l’esperit s’hi devia haver quedat.