Han passat unes quantes setmanes des que el programa FAQS va emetre una llarga entrevista a Pep Guardiola. Tenia pendent de comentar-la i no deixava de tenir-la present, però van interposar-se esdeveniments esportius, sobretot el mundial de futbol; és així que ara ho faig en un moment en què sembla que hi ha una certa suspensió de la competició esportiva i, atenent al futbol, no em sedueix parlar de l’especulació pel que fa als possibles fitxatges. El cas és que Guardiola va parlar de moltes coses, entre les quals els fets de l’1 d’octubre, el dret d’autodeterminació, la llibertat d’expressió reprimida diversament a l’Estat espanyol, però també del fet que, posem per cas i sense negar el dret a fer-ho, ell no xiularia mai l’himne espanyol. Però, considerant la naturalesa d’aquest diari i encara que sempre contradigui els que afirmen que no s’ha de barrejar el futbol amb la política en la mesura que estan barrejats i negar-ho és una manera de revalidar un determinat ús polític del futbol, si vull comentar aquella entrevista és perquè, finalment, vaig comprendre per què Guardiola va deixar d’entrenar el Barça i, a més, no ho tornarà a fer mai.

No només ho vaig comprendre, sinó que, sobretot, ho vaig acceptar. De fet, ho podia haver comprès abans sabent que hi ha relacions que es trenquen perquè una part implicada (o a vegades fins totes les parts) creu que s’ha perdut la passió i que és impossible recuperar-la. Tanmateix, com que estic utilitzant un símil amorós, he de reconèixer que, quan Guardiola va abandonar el Barça, vaig reaccionar com una amant ferida. Potser ho podia comprendre, però no estava en condicions de fer-ho i encara menys d’acceptar-ho. Passat el temps, crec que Guardiola tenia raó: l’últim any a la banqueta del Barça apuntava que alguna cosa s’havia perdut. Per això també entenc que no concebi tornar a entrenar el Barça: aquella experiència és irrepetible. Amb Guardiola o sense. Diu un meu amic: no ens lamentem, perquè vam tenir el privilegi de disfrutar d’aquell equip. És així que, en tot cas, ens resta remetre als versos de William Wordsworth: “Encara que res pot portar de tornada l’hora de l’esplendor a l’herba, de la glòria a la flor, nosaltres no ens lamentarem, sinó que trobarem força en el que queda enrere.”