La supercopa, aquest títol que per al Barça resta més si es perd que no suma si es guanya, ja és camí de les vitrines blaugrana per tretzena vegada. No és gens pertinent treure conclusions d’un partit que, sobretot en el cas del Barça, és pura pretemporada. En tot cas, conscient d’això, Valverde va provar d’inici un 4-3-3 i el Barça va estar més intens que el Sevilla tot i el dèficit de preparació. I quan es va acabar el ritme i es va alentir la circulació de pilota, una altra intervenció del tècnic situant Coutinho i Dembélé als extrems i Suárez per davant va tardar cinc minuts a donar com a efecte el golàs del francès, el millor jugador de la final. I per rematar el partit, un 4-4-2 coincidint amb el debut d’Arturo Vidal. A falta de consistència, variacions de dibuix per desajustar el rival. Al Barça no se li podia demanar res més que guanyés la final. Va fer la feina en una nit de futbol justet però eficiència suficient –també en el penal aturat per Ter Stegen– per mantenir la jerarquia.

La supercopa ha permès posar en marxa el VAR en competicions a l’Estat. El suport tècnic va intervenir en els dos primers gols, amb la dilació que implica i que rebaixa els moments de clímax emocional. És el peatge que s’ha de pagar per tenir una visió més justa del futbol, i s’ha de continuar defensant.