Els primers passos de Valverde temporada endins esbossen un Barça que vol evolucionar. Transformar-se. I que en part ho necessita. A Roma se li poden trobar múltiples justificacions, però queden també perquès futbolístics. Els d’un equip que per moments s’havia convertit en previsible, víctima d’una rigidesa tàctica imposada per la dualitat Suárez i un Messi cada vegada més assentat al mig i que el preparador del Roma, Di Francesco, va saber contrarestar a la perfecció amb la vigilància de tres centrals i oferint volada a dos carrilers amb pressió i arribada.

La cicatriu queda, és vigent, i Valverde n’és conscient. Potser d’aquí el seu afany per construir ara un Barça menys focalitzat sobre el tapet. I té perfils que l’empenyen a inventar-se un 4-3-3, el dibuix que millor engloba Malcom i Dembélé, especialistes de banda, i també la concepció futbolística d’un gestor del joc com Arthur i d’una ànima lliure com Arturo Vidal. Valverde té ingredients per afinar encara més l’equip, però cada pas que faci cap al 4-3-3 l’ha de calcular molt bé, per no perdre la solidesa de la qual va fer bandera la temporada passada i que deixa encara una escletxa de dubte quan Messi i Suárez comparteixen el front d’atac. Perquè amb la pilota poca cosa canvia, Leo fa el que sent. Però sense ella l’equip es veu obligat a memoritzar mecanismes per guardar-li l’esquena que ha de controlar molt bé, que en molts casos són antinaturals, però que són tan importants com els matisos en atac perquè el Barça pugui avançar.