La vessant sòrdida de muntar costellades futbolístiques amb amics, coneguts i algun saludat per oblidar, és haver de tolerar el tripolar que va fracassar dins el futbol escolar com a conseqüència d’una motricitat arrítmica i que de gran pal·lia els traumes d’una infantesa isolada aprofitant la superioritat física adquirida per excedent de gimnasos i incompareixences a la biblioteca. Així doncs, el nostre protagonista vesteix roba acurada per fer un triatló amb el convenciment de l’existència d’un clam popular perquè prengui els rols diversos del jugador total. Per tant, segons el moment de l’encontre és Gatusso (doctor honoris causa en la destral), Laudrup (ni l’olora), Ronaldo (els mateixos ceballots però sense direcció), Ter Stegen (juga amb els peus com ell però la caga) i, finalment, Guardiola (dona indicacions contradictòries i com més antagòniques més gesticula). La conseqüència d’aquest collage de personalitats és la mania persecutòria d’un entorn que l’aixeca dos pams de terra perquè pugui fer un Neymar i exigeixi joc net per aquells que volen moure bé la pilota. De totes maneres, el drama absolut arriba quan s’ha acabat el partit i al vestidor, tot refregant-se la carn d’olla amb una tovallola blanca, es converteix en entrenador, secretari tècnic i president del Barça, així, tot alhora, i provoca que jo perdi el criteri i defensi sempre el contrari de les seves declaracions, encara que suposi enaltir Bartomeu per tocar-li les úniques pilotes que remena amb cert estil.